La tradició dels oprimits

La visita de Pedro Sánchez a Catalunya per trobar-se amb el president Quim Torra i l’entrevista de Jordi Évole a Oriol Junqueras a la presó de Lledoners emesa diumenge passat per TV, han encès les ires de la caverna mediàtica i política del nacionalisme espanyol, que clama al cel pel que consideren un aval als “colpistes de l’1-O” i una amenaça a la sacrosanta unitat d’Espanya. Des de Vox fins al PP –deixo a banda els partits minoritaris i irrellevants amb la seva patètica cridòria histèrica– i les capçaleres dels principals diaris de la dreta s’han alçat veus contra Évole, que gosa parlar de presos polítics i s’acomiada del líder d’ERC desitjant que la propera entrevista la puguin fer en llibertat, i contra Sánchez per tractar amb algú que consideren que ja no és president de la Generalitat. Bé, com al final de l’obra de l’autor xilè Sergio Vodanovic Deixa que els gossos bordin (1959), és senyal que avancem.

Sens dubte, l’octubre del 2017 es van cometre errors, l’entrevista de diumenge en traspua alguns, la lectura de Tota la veritat, de sis periodistes rellevants de casa nostra, en posa al descobert molts d’altres, potser el més irritant i inquietant saber que el procés estava conduït a l’ombra per un estat major o sanedrí de persones no elegides a les urnes però amb capacitat de condicionar les decisions del govern, la qual cosa neguitejava fins i tot a alguns consellers, ja que si les coses anaven mal dades –com així va ser– serien ells qui n’haurien de pagar les conseqüències jurídiques. Això explica, en part, algunes dimissions de darrera hora, perquè ara també sabem, per boca de Marta Pascal, l’excoordinadora del PDeCAT, que no es podia discrepar del president Carles Puigdemont ni, de retruc, del mencionat sanedrí.

I no, convocar el referèndum no va ser cap error i, en tot cas, es tenia la majoria parlamentària suficient per fer-ho i era bo que, una vegada (una segona vegada si considerem el procés participatiu del 9-N), es posés damunt la taula la voluntat de consultar els ciutadans de Catalunya sobre quina volien que fos en un futur la seva forma de relació política amb l’Estat espanyol. Una altra qüestió és si la majoria parlamentària, atesa la insuficient majoria social, permetia proclamar la independència sense valorar prèviament la resposta d’un Estat espanyol històricament intransigent, amb una monarquia hereva del franquisme i amb pulsions autoritàries, i una dreta espanyola, aquesta sí, amb una tradició colpista. Ni sense tenir en compte tampoc la situació geopolítica a la UE després del Brexit i la consegüent manca de suports internacionals.

A hores d’ara, que les relacions entre ERC i JxCat no passen el millor moment no és cap secret. D’una banda hi ha les lògiques diferències ideològiques entre dos partits amb sensibilitats socials diferents. De l’altra, el deteriorament de les relacions personals entre alguns dirigents d’ambdues formacions que el procés –i sobretot l’enfocament del postprocés– ha produït, especialment entre dues posicions força antagòniques: o renunciar a fer política per apostar-ho tot al “com pitjor, millor” i a un enfrontament eixorc; o apostar pel pragmatisme polític amb la voluntat d’eixamplar la base social del republicanisme i de l’independentisme. En tots dos casos, però, cal perseverar en l’acció exterior i en reclamar la llibertat dels presos polítics i els exiliats com impulsa Òmnium Cultural i la plataforma Som el 80%.

En la línia d’aquest pragmatisme polític s’inscriu l’opció d’ERC de donar suport a la investidura de Sánchez i, probablement, en unes setmanes, als pressupostos del govern espanyol. Però que ningú s’engany, no a canvi de res. De moment s’ha produït la reunió de presidents de la setmana passada en què Sánchez presentava 44 punts per facilitar el que denomina el “desgel” i que podria abordar immediatament amb un mínim de voluntat política, mentre al mateix temps intentava aigualir l’impacte de la trobada amb altres reunions a Barcelona; i promesa de convocar la taula de negociacions abans d’un mes. Fins ací el que ha donat de si el pragmatisme. I cal no avançar esdeveniments i especular, com ja fan alguns, amb futurs tripartits que, com bé va recordar Oriol Junqueras, són ara per ara poc plausibles, perquè, recordava el dirigent republicà, a Sánchez no el coneixíem i podem passar per alt el seu suport al 155, però als socialistes catalans els coneixíem i ens coneixien prou bé i és difícil oblidar que tot i sabent que érem innocents també van donar suport al 155. Tot i que ja sabem que “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla” (Walter Benjamin), potser és arribat el moment de canviar la tradició.