El virus de la por

No hi ha res psicològicament més fràgil que el capitalisme. Es produeix una grip a la Xina i el principal congrés tecnològic de Barcelona comença a trontollar sorollosament. Un home fa un esternut en un mercat de Xangai, i una multinacional electrònica de Wall Street perd el 20% del seu valor a la borsa, i una de farmacèutica en guanya el triple. Disculpi, senyora, però la globalització i jo som així. Abans que el virus, sempre arriba primer la por. S’infiltra pels telenotícies i les xarxes socials, passa d’un mitjà a un altre, supera tots els anticossos que el periodisme professional i el sentit comú hi puguin posar, i acabem tots contagiats de l’histerisme planetari: bufanda, caldo calent i llit.

Que el capitalisme és fràgil ho sabem des del crac del 1929. Un dilluns negre i de sobte es va acabar el somni de felicitat i creixement permanent que semblava portar la nova era tecnològica i industrial. I el segle XX es va tòrcer i va donar pas a tota mena de monstres i desastres. No va ser un virus: el virus era la por. La borsa de Nova York es va ensorrar perquè els inversors van tenir pànic de perdre allò que hi havien posat, i Adolf Hitler va guanyar les eleccions perquè els alemanys van tenir por que el marxisme ensorrés la seva economia i la seva identitat. La por del nacionalisme espanyol a acabar de perdre les darreres engrunes del seu antic esperit imperial és el virus que va provocar tres anys de guerra, 40 d’infàmia, i encara es manté viu en sales judicials, casernes, mitjans de comunicació i partits polítics: què és això de negociar amb els ciutadans d’una part del país que puguin organitzar-se de manera independent a l’Estat? El virus, o sigui, la por, es troba tan ben posat en els ancoratges del poder espanyol que fins i tot els de Podem renuncien a defensar referèndums i llibertats d’elecció abans i tot de trepitjar la catifa vermella del poder. No és cap virus. El virus, en realitat, és la por.