2 més 2 igual a 3

Diuen, diuen, diuen que hi ha 300.000 vots orfes de partit. I ha començat una cursa desenfrenada, però sempre amb moderació, per oferir a aquests soferts ciutadans un refugi electoral. En una de les opcions, la dels emprenyats del PDeCAT, hi ha Marta Pascal, però també Lluís Recoder o Carles Campuzano, i, vista la presentació del llibre de l’excoordinadora general defenestrada per Carles Puigdemont, bona part de la vella guàrdia convergent, inclòs Miquel Roca. Pascal va fer overbooking en la presentació del seu llibre, cosa que podria fer pensar que l’opció que encapçala té molts seguidors, si no fos perquè la llibreria La Central, on es feia la presentació, era massa petita ja d’entrada. Però, sobretot, si no fos perquè, veient alguns dels assistents, hom es pregunta si hi ha 300.000 votants orfes o el que passa és que els que s’han quedat orfes de votants són alguns expolítics. En tot cas, Marta Pascal té tota la raó quan defensa que no s’ha de tenir por de dir el que es pensa i que, massa vegades, la política cau en les trinxeres i a cada trinxera hi ha un pensament únic. Ara bé, això no vol dir obligatòriament que l’espai electoral que busca existeixi de veritat. De fet, els famosos 300.000 vots els busca també ERC. Però els busca també Junts per Catalunya. I segur que el PSC. Perquè els partits polítics evolucionen, però també ho fan els seus votants. O sobretot ho fan els seus votants. És, per exemple, perfectament compatible una política de denúncia tant per part dels presos com dels exiliats, amb el pacte per gestionar el mentrestant. És perfectament compatible simpatitzar amb Carles Puigdemont o amb Oriol Junqueras i amb el peix al cove. O votar Miquel Iceta o Jéssica Albiach i no voler presos. No és mai una cosa o l’altra. I això ho saben els partits, però ho saben, sobretot, els ciutadans. Que es pot caminar i menjar xiclet i que en política 2 més 2 no sumen 4. I, si no, mireu les enquestes que diuen que el PP i Ciutadans sumats... acaben restant.