El govern vol, l'ajuntament dol

Com no sigui per demostrar que ha fet el ridícul precipitant-se o no revisant prou eficientment el decret abans de publicar-lo, de ben poc haurà servir que el govern espanyol hagi rectificat el termini per bloquejar les sol·licituds de crèdit dels ajuntaments i l'hagi posposat per al 2011. Amb aquest allargament, potser les corporacions locals hauran guanyat uns mesos i aconseguiran tancar l'exercici del 2010 amb una relativa tranquil·litat i sense fallides estrepitoses. Però l'any que ve, inevitablement s'hauran de submergir totes de peus i mans en uns motlles de formigó armat que les deixaran completament immòbils.

Segurament és bo que algunes hisendes locals extremadament endeutades es paralitzin perquè ho estan molt per damunt de les seves possibilitats financeres. Però no ens oblidem de preguntar què feien Governació, Hisenda, Administracions Públiques i tots aquells departaments autonòmics i estatals que tenen competències en el control dels comptes públics quan aquests municipis ultrapassaven el volum de crèdit admissible. I què feien per evitar que tots els ajuntaments haguessin d'exercir la seva tasca de gestió sense poder-se moure de dins del nefast triangle format pels vèrtexs de l'almoina estatal, la promoció immobiliària i el crèdit. També podem preguntar com és que les forces polítiques destinen tant d'esforç a la discussió del sistema de finançament autonòmic o de la divisió política i administrativa del país (vegueries) i tant poc –gens– a la recerca d'un sistema de finançament local malgrat que les organitzacions municipalistes han batallat i batallen encara perquè hi sigui.

Decisions com la d'ahir (abans-d'ahir), en aquest context més ampli i habitual de menysteniment dels ajuntaments, són les coses que ens diuen una vegada i una altra que aquests ens són la ventafocs de les institucions públiques, contradictòriament a la funció de gestors de l'entorn i dels serveis als ciutadans més directes que el nostre sistema polític els ha encomanat. Si els ajuntaments no fossin una excel·lent escola de formació en gestió pública, un bon trampolí polític o una generosa cobertura per a la corrupció, que de tot hi ha, ja veuríem qui s'apuntaria a sacrificar temps, família i esforços en benefici d'unes corporacions municipals condemnades a ser les últimes de la fila.