L'estranger que ara és immigrant

Vivim temps difícils i estranys. Mai havíem estat tan ben comunicats com ara, però aquest contacte fàcil no ens ha permès superar les pors d'allò desconegut. Ni tampoc ser més condescendents amb el pròxim. Apunto un fet recent sobre aquestes pors infundades, relatant un episodi que em va passar al tren. Un jove amb pinta d'estranger entra al vagó i deixa una bossa desmanegada en el compartiment i se'n va a l'espai entre vagons. Per un moment, penso: a la bossa hi ha la seva vida o una bomba? Va ser un instant d'extrems, atribuïble a una consciència dubtosa davant la incertesa. Em va costar poc tornar a la lectura i no pensar-hi més, però el rebost de la memòria m'ha guardat aquest indici d'angoixa existencial. Cada vegada sentim més comentaris racistes contra la gent de tot el món que ha vingut a casa nostra. Abans era una remor, però amb la crisi ha esdevingut un perillós clam, perquè en moltes boques el mot immigrant cada vegada té connotacions més negatives, contradictòries sovint amb el propi origen de l'emissor. Abans de l'onada migratòria que va començar als 80, a la gent de fora que venia a casa nostra se'ls anomenava genèricament estrangers i eren tractats amb la proverbial simpatia espanyola. Això ha passat a la història, els turistes busquen nous destins més autèntics i més barats. I aquí tenim mig país dedicat al turisme que ha acabat sent la primera indústria. Als anys seixanta i setanta els pagesos i els obrers abandonaven camps i fàbriques per anar a treballar a la construcció i a la costa i ara, en plena crisi econòmica, ja no ens queda ni pagesia ni indústria. L'estranger és la persona que no pertany al país on viu en aquell moment, mentre que l'immigrant és aquell que s'estableix en un territori temporalment per motius econòmics. Vet aquí la diferència substancial: viure o voler sobreviure.