Un accident ridícul

La pressa tot sovint té per destí el turmell. Concretament l’os extern, vinclat contra natura al caire d’una vorera. El cos ja no té vint anys, però encara s’ho pensa i empeny com si aquí no hagués passat res, amb el peu adolorit, la cama ranca. El fet és que si viu en l’engany de la joventut és per la meva obcecació, perquè no recordo haver-me aturat a avaluar els danys ni quan he proferit un alarit de dolor davant la dona que venia pel pas de zebra en direcció contrària i que, instintivament, ha allargat una mica el braç cap a mi, com per collir alguna cosa petita que se li hagués escorregut entre els dits. Però no ha estat res, tot és a lloc, i no he pas arribat a caure, al capdavall, de manera que només dirigeixo una mirada d’absoluta serenitat a la bona dona quan li passo tan dreta com soc capaç pel costat. Al cap i a la fi, em dic, només hi ha un os ara mateix que pugui desmentir-me, i el tinc ficat dins la bota, ben cenyit, emmordassat perquè no cridi i continuï endavant. Les raons del cos, qui les sap? Mentre avanço, em noto una escalfor palpitant al lloc de l’esquinç que envia dèbils descàrregues nervioses tot al voltant, des de l’empenya al tou de la cama. A contracor, coixejo. De tant en tant, m’arriba un cruixit llenyós provinent d’alguna articulació subsidiària, potser del genoll, ara de la ròtula, ara del plec de dins. M’emociona com tota la carcanada s’ha posat a treballar per arrossegar aquest turmell ferit fins al seu destí, encara que sigui espetegant, trontollant, reprimint el gemec –com ho diria?– aguantant la respiració.

Em ve al pensament la fotografia d’aquell nu preciós de Florence Henri de 1930, una dona ajaguda abraçada a un ram de jacints, la seva plenitud exposada i lluminosa que va a morir a la mata esbojarrada del pèl púbic que mig desapareix per un angle, i allò que en va escriure Guido Ceronetti, que és “una nuesa que assetja, que petrifica”, davant la qual “tots els raonaments comuns sobre el cos acaben en una mica d’ombra i d’opacitat a l’entorn d’un os”. El meu os sec, corcat, que ara es reconeix més aviat en els ninots desmanyotats que dibuixava el nen. Els començava pels peus, una base diminuta, com dos llonguets apuntalats amb unes canyes fimbrejants, de les quals naixien, en progressió ascendent, el tors, els braços, el coll i, finalment, la forma ovoide i gegantina del cap. Mal fets com estaven, sempre s’aguantaven, per més que hi sobrés la meitat del paper, aquella buidor inexplicable sota els peus on la mirada ja no rep cap senyal on posar-se. També el terra, tan dur, sembla haver desaparegut ara, mentre camino ranquejant cap a la cita per a la qual inevitablement faré tard, remolcant aquest cos esbalandrat que ja no és el que era. Un accident ridícul, i ho veus clar: es comença envellint pels turmells.