El mediador (in)necessari

Quim Torra ha manifestat a aquest diari que, per a JxCat, la figura del mediador en les converses entre el govern espanyol i el català és un requeriment de la majoria parlamentària i que no s’hi pot renunciar sense contradir els arguments que s’han esgrimit per aprovar-lo. Aquesta seria una categòrica raó de pes si no fos que molts acords polítics no passen de ser declaracions d’intencions que mai no s’acaben materialitzant per manca d’interès real o de condicions objectives. Per tant, per més formalitat parlamentària que hagi tingut, ara tampoc no vindrà d’aquí si es prescindeix d’aquesta figura, que no tindrà cap funció rellevant a fer perquè els interlocutors ja estan d’acord a asseure’s a la taula i no prendran cap acord que ambdues parts no estiguin disposades a prendre.

ERC, en canvi, addueix que la incorporació d’un mediador és un obstacle de confiança per al govern espanyol i que imposar-lo podria reduir les expectatives d’acord entre les parts, com si l’amnistia i l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya que els republicans asseguren mantenir com a teló de fons de les converses fossin dolços caramels i no píndoles amargues per a l’executiu de Sánchez. Per tant, la presència d’un mediador no pot afegir obstacles on ja n’hi ha de més considerables.

Tant li fa, doncs, si n’hi ha com si no n’hi ha, de mediador. És més important que JxCat i ERC siguin capaços de consensuar aquesta decisió que no pas fer-la servir per tirar-se els plats pel cap i anar a la taula dividits i afeblits. Pedro Sánchez provarà d’imposar els 44 punts que va lliurar al president de la Generalitat i els nostres representants haurien de procurar que aquests punts no siguin de sutura per cosir-nos la boca i les esperances.