L’engranatge

M’explicaven els pares d’un nen que juga amb el meu a futbol que l’altre dia van ser testimonis d’una situació excepcional. Resulta que el seu altre fill jugava contra un equip on hi havia un nen que era extraordinari. Que es posava tot l’equip a l’esquena, que semblava que portés la pilota cosida a la bota i que s’atipava de fer jugades i gols que fascinaven tothom. Un cop acabat el partit, rebia felicitacions entusiastes i sinceres, sobretot dels de l’equip contrari. I els seus pares es van sorprendre que un munt de persones que eren al camp s’acostessin al nen i li demanessin per fer-se fotos amb ells. “Oh, és que el vostre fill és un fora de sèrie i d’aquí a uns anys serà un crac!” “D’aquí al Barça!” “Us retirarà, aquest nen!” Em sembla al·lucinant la lògica de certes persones que en previsió que aquell nen de set anys pugui arribar a ser un jugador de futbol famós, s’hi facin una foto. Així després, es poden vantar que “jo ja el coneixia quan tenia set anys”, “ja ho deia que seria un crac!”, “ja veia que seria un jugadoràs”. I en parlar de a què treu cap això, la conversa va derivar en el perill que corren els equips de futbol base de convertir-se en qui sap què. Voldria pensar que es treballa per formar els nens en els valors d’un esport que es fonamenta en la feina d’equip i no pas només a potenciar una suma d’individualitats que només busca guanyar a qualsevol preu. Encara que de vegades suposi humiliar ja no el contrari sinó també els teus propis companys. Trobo que en aquestes edats si els entrenadors van per aquí es genera més frustració, desengany, decepció, fracàs i pèrdua d’autoestima que afecta el nen o la nena més enllà del futbol. Vull entendre que es potencien les habilitats de cadascú en la seva posició, que és una suma d’esforços la que dona sentit a una victòria i que si n’hi ha algun que destaca per sobre de la resta ha d’entendre que és una peça que fa rutllar la màquina de fer gols, una de luxe si volen, però una peça que sola no funciona perquè forma part d’un engranatge.