La taula poc dialogada

Mentre els tractors tallaven carreteres espanyoles en un clam de supervivència, diputats i diputades discutien al Congrés sobre surrealistes anades i vingudes a Veneçuela. Mentre el sud de Catalunya es manifestava per demanar més seguretat i menys explotació empresarial a la indústria petroquímica, diputats i diputades discutien al Parlament sobre el “transcendental” color de les estovalles de la taula de diàleg. Tanta distància entre la classe política i els problemes reals del carrer et fa tornar a la memòria una de les frases més repetides durant la darrera campanya a les eleccions catalanes: cal fer més autocrítica i fer més República, deien els caps de cartell dels partits independentistes. A partir d’aleshores, d’autocrítica se n’ha fet exageradament i el desplegament de la República, en canvi, s’ha reduït a la mínima expressió. Fins al punt que l’exhibició més alta de republicanisme que hem pogut constatar ha estat la teatral plantada al rei Felip a l’hora de fer-se les fotos per a la nova legislatura espanyola. De tant gestionar les contradiccions –aquesta expressió que ha fet fortuna entre els professionals de la política a l’hora de justificar els oblits electorals i els canvis de criteri programàtics– els nostres parlamentaris corren el perill de mutar fins a convertir-se en simples gestors del desengany. Amb la famosa taula del diàleg, per exemple. Uns, amb la brillant idea de triar primer data sense consultar-ho amb un dels convidats principals. Els altres, posant com a condició l’assistència d’un convidat sorpresa. Al final sembla que la cita serà el dia 26. Però, mentrestant, els ciutadans, també aquells que sense militar en cap partit creuen en el dret a decidir; que forneixen amb aportacions la caixa de resistència quan se’ls demana auxili; que s’han fet socis d’Òmnium per plantar cara a la repressió estatal, i que també són incondicionals de totes les manifestacions que facin falta, continuen sense entendre per què és tan difícil seure, encara que de moment les estovalles acabin sent de paper i el resultat càpiga en un kleenex.