Enraonar

Soc escèptic, almenys a curt termini. La correlació de forces és endimoniada i ens equivocaríem si penséssim que és una qüestió de governs: la confrontació és amb l’Estat i els recursos d’aquest són molt grans. L’estructura estatal és quasi inamovible i, malgrat tot, l’independentisme va aconseguir fer-li escac. De la confrontació, tots n’hem après, nosaltres i també ells.

Les ferides estan obertes i és moment de tornar a les casernes d’hivern per refer forces. Potser és temps d’armistici, en què cal aprofitar les escletxes obertes per consolidar posicions. Després de l’1-O el paisatge polític és diferent, ja que hi ha coses que no es poden oblidar i conquestes a les quals no es pot renunciar. A més, la debilitat numèrica del govern estatal també dona possibilitats de marcar territori. Cal temps i també cal tocar de peus a terra.

I, amb totes les diferències, es pot constatar que certs sectors espanyols, potser pel mateix sentit de supervivència, també estan disposats a intentar moure l’estructura estatal, feina difícil però no impossible. L’Estat és ultraconservador i ben afermat en els seus privilegis, però els vents reformistes (dic reformistes, que ja és molt) s’hauran d’imposar si no vol caure en el descrèdit absolut.

Ara és hora de parlar, d’enraonar al voltant d’una taula, tot pensant que poca cosa se’n traurà però s’evidenciaran interessos comuns que caldrà canalitzar. El “problema català” pot ser un motor que ajudi a ser agosarats en la reforma de l’Estat i, a llarg termini, una finestra oberta de futur. Cal enraonar, saben que estem en una carrera de llarg recorregut i amb diferents velocitats.