Keep calm
Existència
Aquells sobres que venien al quiosc, i que quan els obries t’omplien el terra de petits indis i vaquers, i de ninotets de soldats o amb gorra de pala o amb barret en funció de si eren del nord o sudistes americans, tornen al meu cap. Ho veig ara mateix. La recreació del joc, que anava complementada per l’oferta fílmica d’aquells anys, em ve a la memòria, ara havent llegit A l’horitzó, una novel·la meravellosa escrita per l’argentí resident a Brooklyn Hernán Díaz, traduïda per Josefina Caball, i editada per Periscopi. La conquesta de l’oest, que el relat oficial havia revestit d’una èpica triomfant, ha quedat despullada pel pas del temps. El genocidi de tants i tants pobles indis esdevé vergonya. El fotògraf Edward S. Curtis en va fer gairebé un inventari fotogràfic, i Hernán Díaz, sense haver trepitjat el terreny, també revela imatges, moments, personatges, escenaris, accions amb paraules ben trobades. “La nostra missió suprema és distingir les paraules que ens permetin participar més plenament en l’èxtasi de l’existència”, diu un dels personatges de la seva novel·la. I just el protagonista, un jove immigrant suec Hakan, que per un descuit se separa del seu germà en començar el seu periple, l’un farà cap a Nova York i l’altre a Califòrnia, és escadusser, maldestre en paraules. Tot i així passarà anys en aquest recorregut de cerca del germà, iniciàtic, amb trobades i aventures de tota mena. Aprenent a ser en un desert. Com diu Lorimer, un naturalista amb qui coincideix: “Conèixer la natura vol dir aprendre a ser.” Malgrat tot Hakan serà sempre un estranger en un espai que encara no està definit del tot, encara no està organitzat com a estat, ni té consciència nacional. No estic convençut que aquest anti-western agradi a Donald Trump. Només veient la seva reacció al fet que l’Oscar a la millor pel·lícula hagi estat per a Paràsits ja ho podem intuir. No li ha agradat que s’hagi premiat una pel·lícula sud-coreana perquè els EUA hi tenen conflicte d’interessos comercials. Trump clama perquè es recuperi l’estil d’Allò que el vent s’endugué. Si veiés Paràsits potser s’hi veuria retratat, i si llegís A l’horitzó li cauria el món als peus.