De set en set
La impossible taula d’Artur
Avui, es posa a la venda el llibre Cap fred, cor calent, la crònica d’Artur Mas per explicar la seva visió del procés des de la primera fila de la presidència de la Generalitat fins que va passar el clau roent a Carles Puigdemont. Ara que escriuen llibres tots aquells que tenen alguna cosa a dir –o que s’ho pensen– sobre els esdeveniments que han capitalitzat l’actualitat política al nostre país en els darrers anys, és obligat que també hi digui la seva qui va aixecar la llebre de l’estat propi, va ser la primera víctima de les disputes entre les diferents famílies de l’independentisme, va ser inhabilitat per la justícia espanyola per la consulta del 9-N i va tenir un paper rellevant com un dels espiadimonis que rondaven les orelles del seu successor.
La paperera de la història on el va enviar la CUP i on el van soterrar els tribunals no era un reducte tancat com una gàbia i això li ha permès mantenir-se en el clarobscur de la política de segon terme, esperant l’oportunitat que, amb una de les moltes voltes que fa el món, es tornessin a posar dempeus coses que es podia pensar que havien quedat abocades al fons del cistell. A Mas, com l’Artur literari de Bretanya, li agradaria asseure al voltant d’una taula rodona tots els caps de les famílies convergents avui disperses, desconfiades i enfrontades, i recohesionar-les, precisament, sense rebaixar l’escalfor del cor ni augmentar la fredor del cap. Però això, avui, ja és impossible perquè la línia que separa els puigdemontistes de l’antiga guàrdia és ampla i infranquejable i els festejos d’alguns dissidents han obert portes a fantasmes indesitjables. I Artur Mas haurà de triar a quin bàndol s’incorpora o acceptar de moblar-se la paperera per quedar-s’hi i contemplar còmodament els esdeveniments.