Transició? Mentida...

No és que aquestes dècades transicionàries continguin una mentida, no; és que la Transició, tota, és un engany. La puntualització és de Josep M. Terricabras, llargs anys assessor en temes de filosofia del llenguatge, lògica i teoria del coneixement. El catedràtic de la UdG és especialista en Ludwig Wittgenstein, l’austríac de vida turmentada i autor del cèlebre Tractatus on precisament diu que el llenguatge dibuixa els límits del món. Vuit anys passats a Münster li permeten constatar sobre Espanya-Europa, avui tant del dia, que els alemanys no en saben res de res, d’Espanya; tan poc que quan una cosa no l’entenen més o menys diuen “Em sembla com un poble espanyol” (aquí exclamem “Em sembla xinès”). Ho va dir durant un acte que dijous passat va convocar a Figueres l’Ateneu Republicà de l’Alt Empordà. La periodista Soledat Balaguer, una altra de les ponents, va evocar records infantils viscuts a França, on va descobrir la diferència entre la policia d’una democràcia i la d’una dictadura; va encetar llavors un llarg camí que l’ha portat a escriure “No soc cupaire, però ja fa anys que estic cupaire” i a viure una temperatura política que li permet reconèixer Carles Puigdemont com a legítim president de la República. Puigdemont, sí, malgrat, escriu, haver-se de posar una pinça al nas pel partit que encapçala... La tercera ponent, Magda Oranich, va inundar la sala amb multitud d’episodis que ha viscut com a advocada defensora, a peu i a cavall, de presos crítics i mediàtics, amb el franquisme i amb la Transi... (ai no, que no n’és!). I amb les acolorides vivències polítiques de qui ha passat per l’Assemblea de Catalunya, Nacionalistes d’Esquerra, Iniciativa per Catalunya, Convergència i Junts per Catalunya; per ERC i la CUP de moment no. La sessió, que portava per títol La mentida de la Transició, anava destinada a desemmascarar el postfranquisme sense ruptura, ni depuració, amb el rei endossat pel dictador i l’exèrcit apuntant els “pares de la Constitució”... La vetllada va agradar al nombrós públic que va venir a l’Esport a sentir aquests primeres espases de les tribunes polítiques i tertúlies mediàtiques. La satisfacció de la concurrència va ser la d’haver fet un àpat pantagruèlic. Sol passar quan són convocats més d’un cap de brot –en aquest cas eren tres– per impartir doctrina: si un ja sol resultar oceànic, tres poden fer una Atlàntida. Personalment, m’hi havia trobat: sempre patint perquè la llesca que dispensaria un convidat seria poca, en convidava tres o quatre i el post festum era ineluctable.