“Vida matrimonial”

Amb grup de benemèrits llegirem i comentarem el conte de Quim Monzó que es diu Vida matrimonial. És aquell que va d’una parella que viatja a un desert d’amics, de béns i de senyor –una ciutat deliberadament abandonada per l’argument del conte. Els protagonistes tenen dos noms impossibles: Zgdt ell i Bst ella; així semblen més dos no ningú. A la no man’s land el matrimoni ha de signar uns documents, uns tràmits que podrien ser kafkians, però aquest caient no l’arribem pas a saber. De més que potser l’autor ens descobriria, seguint Larra, que l’el·lipsi no passa de la vulgaritat funcionarial hispànica. No cal tracassar-s’hi: en els 3.336 espais del conte, ja hi trobarem d’altres elements que assolen la vida dels protagonistes.

Com que arriben a mitja tarda, ja és tot tancat i han d’esperar a l’endemà. Diem que arriben al captard, prop de la nit; sí, el moment podria ser bo, positivament sensual com en tants poemes i novel·les, però aquí el capvespre no fa res més que acréixer la crepuscularitat –el moment que los malalts creixen de llur dolor– que envolta els dos enzes. El sopar i el passeig per pair la truiteta amb aigua mineral que deuen haver ingerit són un mer tràmit per arribar cada u al seu llit de la cambra d’hotel, que en conté dos, a més d’altres mobles especificats –Monzó ja ho té, això dels detalls. Amb els llits separats ja són tres les nines russes –les altres dues són la ciutat i l’hotel– que van tancant-los en sa desolació existencial; també podríem comparar la situació amb els cercles dantescos, progressius i depressius. Senten que a la cambra veïna carden –com els agrada aquest “garrotxinisme”, als barcelonins irreverents!–; primer gemecs, uns més aguts i els altres guturals, i després xerroteig i rialles. De seguida ell –com són els homes!– s’excita; ella, més dièsel, s’excitarà.

Més entotsolament que els aïlla un de l’altra: vuit anys de casats han assolit que el marit ni endevini ni gosi preguntar a la seva muller si li abelleix –com en direm?– copular, fornicar, coitar... o potser l’horrible follar? Si potser ja se’ls ha enteranyinat no em facin dir què! Tement un possible refús per inapetència –sovint la rutina aplana desitjos–, decideix fer-s’ho sol en silenci. Motors d’olis pesats –i no només sexualment– que són les dones, quan ell ja ha pol·luït els llençols, ella s’insinua amb aplom, i amb paraules i amb carícies. Però ell ja està sexualment devastat –un altre ítem deficitari masculí.

A la ciutat, l’hotel, els dos llitets, l’autonomia personal... ara haurem, benvolguts lectors, d’afegir-hi aquesta altra mampara: no haver sabut resoldre el decalatge sexual abans d’un ja està fet. Després de la masturbació confessa, ella recula al seu matalàs –viatge frustrat– i perpetra la cua de peix: Monzó diu que amb el tou de la mà, que deu ser el pla de la mà, ella etcètera. Simetria matrimonial, tot i que descompassada. S’acaba el paper i hem de deixar aquest conte breu de la casolanitat existencial. Gran Monzó.