La degradació de Cs

Fer de diputat al Parlament de Catalunya em permet observar des d’un escenari privilegiat la descomposició política de Ciutadans. Les intervencions d’alguns dels diputats de Ciutadans sempre han sigut extemporànies, forassenyades, plenes d’insults i exabruptes. Una barreja de mal màrqueting polític i de frases pseudoenginyoses. Una intervenció típica de Ciutadans sol incloure algunes de les seves dèries i manies: “ambaixades”, TV3, l’escola catalana i que els independentistes som etnicistes i racistes. És igual si el debat és sobre el port de Palamós, el pressupost d’educació o sobre els infants i adolescents migrats, el debat acaba gravitant cap a una d’aquestes dèries.

Els espectacles d’Arrimadas al Parlament i al Congrés dels Diputats són només la punta de l’iceberg d’un comportament col·lectiu i organitzat. I anem a més, ja que davant les eleccions vinents les enquestes preveuen que Ciutadans tindrà un resultat electoral desastrós. Això provoca que molts dels diputats del grup participin en una escalada de despropòsits per tenir rellevància, destacar sobre els seus companys i entrar en la competència pels pocs escons de Ciutadans per a la legislatura vinent. I és entre els diputats de Ciutadans que poden aspirar a dirigir el partit a Catalunya que el comportament és encara pitjor. No entraré a citar noms concrets, perquè bàsicament el que busquen aquests diputats i diputades és que parlem d’ells per guanyar prestigi en la seva competició interna de veure qui és la persona que pot fer l’exabrupte guanyador. Només citaré una de les pitjors de les pràctiques: han aprofitat mostres de condemna i solidaritat per l’atemptat d’extrema dreta a Alemanya per intentar associar el president Puigdemont, i de retruc tots els partits excepte ells, amb el nazisme. Fins i tot utilitzen el terrorisme a Alemanya per fer demagògia.

No negaré que alguns dels diputats i diputades del grup de Ciutadans intenten fer una tasca constructiva i legítima d’oposició, però són una minoria i la seva feina queda tapada pel soroll dels seus dirigents i portaveus i de la dinàmica general del grup. És bastant repulsiu que la cursa interna entre els dirigents de Ciutadans es traslladi al Parlament en aquesta competició de qui la diu més grossa i qui aconsegueix un tall televisiu de 10 segons fent l’exabrupte més extemporani.

Vull acabar amb una autocrítica: els diputats i els polítics en general ens hem cregut que tot això de la política és relat, elaborar missatges curts fàcils de fer virals i de moure en xarxes. Ciutadans porta a l’extrem aquesta tendència, rebaixant el debat polític a pur fang, però si la resta de polítics no haguéssim abandonat la capacitat de matisació, en reconèixer la part de raó que poden tenir els altres projectes polítics, Ciutadans no podria fer el seu espectacle. Tal vegada, ens ho hauríem de plantejar tots una mica.