La Marta Pascal

Potser em va agradar tant pel to. Un to que fa temps que no copsem: el de la sinceritat. Com si parlés en una trobada de militants, ens explicà la seva intenció de refer el PDeCAT. Algú dubtava que ressuscitaria aquest partit? Per què? Perquè és necessari. Tant si l’espurna es genera a l’escó del Senat que ocupa l’excoordinadora del PDeCAT, com si apareix per mitjà de l’expresident Mas –que sembla més difícil–. I és que la gran nau del centredreta català es troba òrfena d’estructuració.

Si ens emmirallem en les estructuracions que es donen arreu d’Europa, els partits polítics formen essencialment dos grups: les dretes liberals i les esquerres, encara socialdemòcrates. Amb una extrema esquerra sempre present. Un tercer grup ha sorgit en els darrers temps: l’extrema dreta xenòfoba escampada arreu. Dins el món independentista català, doncs, teòricament hi hauria d’haver l’equivalència: les dretes, les esquerres i l’extrema esquerra: PDeCAT, ERC, CUP (i esperem que cap grup xenòfob). Però no s’ atura pas aquí, el mosaic català. Hi apareix amb potència un grup molt important, especial, diferent, d’òptica que només es pot entendre en una situació com la que l’independentisme català vivim, amb líders dels grups varis a les presons i a l’exili. És JxCa, format entorn del president Puigdemont i d’altres diputats exiliats, en Toni Comín i Clara Ponsatí. A l’inici, era d’una senzillesa total. No decantat per cap ideologia socioeconòmica, hi té lloc tothom, la gent que se senti d’esquerres o de dretes o que obviï els partits. Té, però, una clara opció: la República independent de Catalunya. Tanmateix, amb el temps, ha esdevingut complex, amb la creació de La Crida, que no és pas un partit pròpiament dit, però sí una nau en què molta gent s’hi veu emmirallada. Amb tot plegat, assistim ara a la trobada multitudinària del grup de l’expresident, que té al programa declarar el Consell de la República. Quina República? La República catalana a l’exili. La d’aquí seria com a reflex d’aquella república lliure a l’exili.

El panorama és molt complicat. Per això aprecio la decisió de la Marta Pascal: organitzar l’espai buit de l’independentisme català. Que no es mou pas pels núvols de la imaginació, sinó que sap què vol, que rondina davant segons quins punts dels pressupostos... i que és la dreta més tradicional on hi cap el neoliberalisme. El grup Puigdemont és fascinant. Una gran aventura en una casa de conte, d’una atmosfera pròpia, amb trobades de visitants de la colònia, amb el sempre seductor expresident, amb un aurèola personal indiscutible capaç de guanyar ell sol les eleccions al Parlament de la Unió Europea. Però... o ocupa aquell centredreta que oblidà o cal el grup de la Marta Pascal.