Això no pita

Ja ho he manifestat en diverses ocasions amb el perill, conscient, de fer-me pesat, però la preocupació que em generen les inèrcies de la ciutat em porten a expressar per escrit un estat que comparteixo amb molts ciutadans, de colors i pensaments polítics diversos. Tenim molts fronts oberts que s’allarguen en el temps. Des de fa unes setmanes tenim l’entrada sud de la ciutat, per la carretera de Barcelona, oberta en forma de laberint, de difícil accés sobretot en hores punta, amb tanques i reduccions de carril per obres diverses. S’hi afegeix el tancament a les vuit del vespre d’una part de la carretera, a la cruïlla entre el carrer d’Emili Grahit i la carretera de Barcelona, per la manifestació a favor de l’alliberament dels presos polítics. Són uns elements més del conflicte circulatori en una ciutat de per si força conflictiva a determinades hores del dia. I això va per a llarg, pel que sabem.

Què passa amb el finger de l’estació del tren? Després de l’enderrocament de la vella connexió, la nova connexió torna a perillar per la poca confiança que mereix l’empresa adjudicatària. El rerefons sembla que és el baix cost pressupostat, un perill del qual ja en tenim experiència. Costa gestionar les baixes presumptament temeràries i les adjudicacions a empreses que no tenen arrelament al territori. Què passa també amb la Central del Molí? Una tanca publicitària amb una imatge de la Catedral i Sant Feliu, amb les cases de l’Onyar en primer pla i el “Girona emociona”, no és gaire edificant, per dir-ho suaument, d’una obra paralitzada. És un símil? Els contractes per al manteniment de les senyalitzacions i el control d’accessos en determinats espais porten un any pendents de resoldre’s i la concessió administrativa sembla no trobar la fórmula apropiada. Mentrestant seguim amb pedaços, oblits i lentituds, amb un cert menysteniment als veïns i usuaris en general. És possible tanta lentitud? La manca d’informació, en el sentit estricte del concepte, i la particular “participació” en la presa de decisions, és preocupant. El projecte del badalot de la plaça de Josep Pallach ja porta un any signat després que s’acabés el període d’exposició pública. Un any o més també pendents de la remodelació del passeig de Canalejas, ara amb la balustrada caiguda i en estat de coma. S’espera i s’espera incomprensiblement mentre s’incrementa el perill i el deteriorament de les infraestructures. El carrer de la Creu s’ha remodelat, en una part, per pacificar el trànsit, però presenta més inconvenients que avantatges, una per descoordinació dels passos de vianants i l’altra per un carril bici interruptus de doble direcció en un carrer de direcció única. Vianants, vigileu.

Els ciutadans del carrer creiem que tot plegat és un nyap per inoperància d’un equip de govern amb una sola dedicació exclusiva i on els regidors no poden despatxar amb els seus tècnics per manca de coincidència d’horari laboral. No deu ser que nou regidors de vint-i-set és un nombre insuficient per governar una ciutat important com Girona? No deu ser que alguns mandataris haurien de dedicar més temps a la ciutat i no a altres responsabilitats? No deu ser que les brigades que tanta feina fan, i ben feta, són insuficients per tapar les necessitats quotidianes i constants de la ciutat? I no entrem en la seguretat i la circulació. Massa preguntes i poques respostes, lamentablement.