(Per)versions oficials

Després del revifament de la campanya No em canviïs de llengua per conscienciar d’adreçar-se en català a tots aquells conciutadans que no tenen aquest idioma com a llengua vernacla, ha reaparegut –previsible com un gag del dia de la Marmota– la prototípica acusació de “català = racista” o –en el menor del major dels casos– l’acusació de “català = classista”. Hi estem avesats. De vegades és una acusació barroera i explícita. Sovint és una acusació que posa molta cura a passar per alt que l’idioma castellà té més de 50 lleis que el protegeixen (començant per la Constitución). Altres vegades l’acusació neda en la sopa semàntica d’un mestissatge difús i trampós. I altres vegades, com en un article d’Emma Riverola a El Periódico, l’acusació s’injecta amb una dosi de sociologia jivaritzada per afirmar que “el castellà és majoritari entre la classe treballadora”[recontraSIC]. A alguns sectors sempre els cou que es puguin fer passes perquè el català tingui ús social i sigui un idioma amb vigor i en vigor. I temo molt també que aquestes acusacions, com aquells remeis que busquen malaltia, ajuden a ocultar altres situacions clarament susceptibles de racisme, xenofòbia, segregació o abús. Encara ressonen els trets de la Guardia Civil a la tragèdia de Tarajal, disparant contra immigrants nàufrags que, exhausts, nedaven per abastar la costa. ¿En virtut de què, Ayoub, ciutadà català, va ser deportat al Marroc després de ser detingut en una protesta independentista? Quan Daniel de Alfonso es vanta d’haver-nos “destrossat el sistema sanitari”, ¿no està exhibint impunement un odi i un càlcul precís –amb conseqüències molt greus– del mal que ha provocat en la vida dels catalans, que veien minvat un dret bàsic i universal com la salut?