Càpsules del temps

Va ser només per poc temps, que a casa hi vam ser tots, fins i tot el pastor belga, i l’alemany després, i dos o tres gats. Durant una època vam tenir gallines al balcó, quan eren pollets, però van créixer, van perdre aquell tint rosat o blau amb què ens havien engalipat al mercat, i van acabar al pati, enfollides i picotejant els seus propis excrements fins que les vam donar a una pagesa veïna nostra, que les va engreixar i ens en va tornar alguna ja plomada per al sopar de Nadal. Primer van marxar les gallines, doncs, i després, un rere l’altre, tots els fills, alternant-nos amb els gossos i els gats, i les àvies entremig, les úniques que ja llavors encara pujaven al pis de dalt, a l’hora de dormir, arrossegant les plantofes, amb el got d’aigua a la mà per posar-hi les dents en remull. No puc precisar l’ordre amb què la casa es va anar buidant, però no hi ha manera d’eludir l’últim, just quan començava a arrossegar també una mica els peus, ficats dins unes sabatilles petites que semblaven d’hotel, jugant amb l’anell de casat que ara porta el meu germà gran, amb un botó del jersei descordat, la gorra calada perquè no l’enlluernés el reflex del televisor.

Ha estat per ell, que hem tornat a dalt, la nostra Pompeia enterrada, la nostra càpsula del temps. Aquí hi van anar a raure els mobles del primer pis que vam tenir, com una rèplica en miniatura de la vida que portàvem a sota, amb les seves habitacionetes i un menjador que fèiem servir de sala de jocs al voltant de la vella taula del despatx del pare i d’aquell moble llibreria que amagava a dins el primer llit on vaig dormir sola, a tocar dels llibres de cuina, els butlletins d’escacs, l’enciclopèdia Monitor i la col·lecció completa de La comèdia humana de Balzac. No hi ha a tota la casa un espai més saturat de nosaltres que aquesta habitació sense ni un caire viu, on tot ja és rom, que hem vingut a desmantellar desbordats per l’enormitat de l’obra, amb tantes capes superposades que ja no sabem discernir què és de l’un o de l’altre, emmudits d’aflicció pels reclams que ens arriben des de cada racó de lleixa, des de dins d’un calaix que amb prou feines tanca. Les nostres coses sofrents. També elles han anat envellit mentre érem fora; el temps i el desús els ha infligit les seves pròpies ferides. A terra hi ha quedat una clau de no sabem quin pany, un joc de monedes antigues, un petjapapers de vidre, de la mida del palmell obert, dins del qual hi ha atrapada una estrella de mar.

Ho hem anat guardant tot en capses, però la major part acabarà llençat. És tan espantós, que només em veig amb cor d’endur-me un dibuix on encara hi som tots, un dia de platja: el petit acabava de néixer, la mare prenia el sol, el pare jugava a pilota amb el gran. A dalt hi vaig escriure, procurant fer bona lletra: “Mi familia.”