Tribuna
No miro porno
Em resulta difícil confessar que no miro pornografia, perquè forma part de la meva intimitat; però prefereixo dir-ho - i animo a més persones que ho diguin - per a no pressuposar que tots formen part del 80% de la ciutadania que algunes enquestes afirmen que en consumeixen. Entenc a Teresa Pàmies, quan descobreix les revistes de pit i cuixa del seu pare Tomàs i el renya de mala manera. La pornografia, era una pràctica decadent, pròpia dels pobres vells verds que no tenien altre manera d’enyorar el que ja no podien viure. Aquesta mena de voyerisme onanista o com element excitador propi de parelles avorrides, em sembla lamentable. I algú pot etzibar-me: tu qui ets per jutjar les meves pràctiques sexuals basades en el consum - compulsiu o no - de la pornografia? Doncs sóc algú que vol anar més enllà dels fotogrames de dones aparentment excitades envoltades d’homes en posició dominant.
La meva animadversió és una opció política: considero que cosifica la dona i normalitza la cultura de la violació. Em sembla terrible que la pornografia que sigui l’element més influent de l’educació sexual - cada cop més preçoç- sense que pugui ser contrarrestada per una bona educació sexual i afectiva. Poc ajuda a les dones (ni als homes) aquesta projecció de sexe masculí irreprimible, vinculada al poder que tant ha potenciat les violacions en manada - 37 violacions l’any 2019, el doble que el 2018 -. Qui pot dubtar de la terrible realitat que s’amaga rere la indústira pornogràfica després de veure els documentals Hot girls wanted o Pornoepidemia. El binomi entre capitalisme i internet ha convertit el negoci de la pornografia en una piconadora que destrossa la vida de centenars de milers de joves. Precisament per aquesta banalització del porno, per aquesta forçada naturalitat, moltes joves hi entren sense cap inhibició com la filla d’Espilerg.
Un afegitó: tampoc tinc cap interès en descobrir la pornografia feminista. No m’interessa el porno i punt. És que estem obligades a consumir-ne? Però faig aquest article perquè sóc molt conscient que la pornografia envaeix la nostra vida, fins i tot si vols estar-hi al marge. Per exemple, de cop en un club de lectura la conductora ens pregunta al grup: “Mireu porno, com tots, no? És el que és lògic i natural” per comentar un llibre de Virgine Despentes. O ara fa poc, al comprar-me un ordinador, que el tècnic m’ensenya a fer anar els cantons intel·ligents per apagar automàticament l’ordinador perquè ningú m’enxampi mentre miro allò que jo ja sé.. (i va i es posa a riure, l’imbècil).
Aquesta banalització, naturalitat, i pressuposició d’ús quotidià de la pornografia em sembla una demostració indubtable que comencem a convertir un oprobi en norma. I és una arma que hem de combatre: intentar fer d’ús normal el que no hauria de ser-ho.