El crèdit s’acaba

Segons els sondejos del CIS fets públics dijous passat, els partits independentistes podrien perdre suport en comparació amb els resultats obtinguts en les darreres eleccions espanyoles del passat 10 de novembre. En aquesta eventualitat, el PSC guanyaria els comicis a Catalunya i desplaçaria ERC al segon lloc, mentre que els comuns farien fora JxCat del tercer per deixar-los a força distància, en el quart. Amb totes les prevencions i biaixos que calgui aplicar a aquest estudi, no es pot passar per alt que ens trobem davant d’un indicador d’un cert retrocés del vot independentista. No convé refiar-se de l’eufòria d’actes multitudinaris com el de dissabte passat a Perpinyà o com l’11-S, que potser seran els únics aquest any després de l’evaporació del Tsunami Democràtic. Perquè les urnes són l’únic marcador homologat, el factor que determina la força per a esdevenir interlocutors, per a forçar pactes, per a legitimar propostes polítiques. I si el vot independentista es desplaça cap a opcions que no ho són, potser no és que s’estigui eixamplant cap base sinó que els ciutadans estan començant a recollir el fruit que se’ls ha sembrat. Si el consens o la unitat estratègica per a la independència han estat puntuals o, fins i tot, un miratge, si ja no hi ha propostes concretes i mobilitzadores sinó enunciats pomposos i buits, si a la multitud que ha estat ajuntant mans i espatlles per a empènyer cap a l’autodeterminació se li ofereixen divisions internes i disputes per l’espai electoral, potser hi ha qui ha decidit que ja no val la pena menar el carro cap on no vol anar el cavall i prefereix mirar també pels seus interessos immediats a través d’un espectre polític més ampli i més pragmàtic. El crèdit s’acaba quan la confiança es perd.