Andorra topa amb l’Església

La controvèrsia fa anys que dura, tot i que a Catalunya ha passat força desapercebuda fins que un documental a TV3 dimarts la va desgranar amb detall. Andorra, l’últim país d’Europa junt amb Malta on està prohibit l’avortament, dubta de legalitzar-lo–un debat superat fa temps al món occidental, i el més dur del cas és que segurament allà també– perquè si ho fes posaria en risc el seu mateix futur com a estat. La raó? Un dels coprínceps, el bisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, ha amenaçat d’abdicar abans que signar una llei així, fet que deixaria un buit de poder –es veu que el rei espanyol, l’anterior i ara també el nou, fa anys que ambicionen el seu lloc– i faria trontollar l’equilibri entre un copríncep civil francès –el president de la república, descendent del comte de Foix– i un de religiós català, que secularment li ha garantit la independència. Macron, en una visita al setembre, així ho va recordar, però també va assegurar, veient les protestes, que ell respectaria la decisió dels andorrans.

El dilema és capciós (la preservació d’una estructura política com és un estat, en aquest cas l’andorrà, ha d’estar per sobre del dret universal de les dones al seu propi cos?), si bé tots s’esforcen a minimitzar-lo. Els uns, insistint que els drets de les persones prevalen, i que Andorra ja va legalitzar el divorci a disgust del bisbe, i no va passar res. Els altres, recordant que les andorranes sempre han creuat la frontera per avortar i no ha passat res, com ho fan per altres qüestions. Des de dilluns, el govern, que té clar, com la majoria fins ara, que no vol jugar amb foc, hi ha posat un curiós pedaç: assessorarà i fins i tot subvencionarà les que vulguin avortar, és a dir, facilitarà que facin fora el que al país és il·legal. Un contrasentit que rebla el clau, però que seguirà amagant el principal problema de tota aquesta història: que el poble andorrà, com cap poble del món, no hauria de veure coartada la seva sobirania per ningú, i encara menys per una Església retrògrada que es nega a acceptar els avenços socials. Una pena que, en ple segle XXI, encara hagi d’acotar el cap davant la religió, i aquesta cobri aital preu per preservar-li la independència política.