Full de ruta
Dividir els catalans
Feia molt temps que no em parava a pensar què significa ser catalana. I mira que n’hi ha hagut, d’ocasions, en aquests, mínim, deu anys en què aquest país s’ha mobilitzat en massa per la independència. No em parava a pensar-hi, deia, perquè les definicions sempre encotillen, marquen, tanquen i no m’acaben de convèncer. Des de fa uns dies, i arran de l’enèsim enfrontament entre ERC i JxCat a les xarxes socials s’ha generat un debat, del tot intencionat, sobre si la catalanitat del ciutadà que prové del cor del país o de l’àrea metropolitana és millor o pitjor. Quina mania de fer passar exàmens, de separar, de classificar. Voler enfrontar una societat segons el seu origen, menystenint que s’ha unit al carrer, que s’ha enfrontat braç a braç a la repressió policial, que ha votat en massa per la República Catalana, no només és un gran error estratègic sinó, sobretot, una ofensa a tots i cadascun dels ciutadans que encara confien en un futur millor. Si, com a polítics professionals que es fan dir, són incapaços de celebrar la victòria de l’altre, com a mínim que s’abstinguin de fer-ne escarni. I ara que hi penso, això de ser catalana, per a mi, passa per fer ús de la meva llengua sense vergonya a Girona o a l’Hospitalet de Llobregat, per alegrar-me quan milers de persones omplen Perpinyà fins a la bandera o quan fan el passadís a Junqueras a la universitat. I tot això, dient-me Márquez Ramírez. Quin problema hi ha?