Gas, Gas

Mario Gas va passar pel Teatre de Salt amb el seu Amici Miei, un “material altament emotiu”, com escrivia Marcos Ordóñez quan es va estrenar. De fet, és un divertiment que dura prop de dues hores, però que en podria durar cinc. I que necessita molt poc espai i molt poca escenografia (un parell de sofàs on s’asseuen Gas i la pianista Bárbara Granados, una tauleta, llibres escampats, un faristol, un tamboret i, és clar, un piano) i que es pot representar en qualsevol moment, perquè no té data de caducitat. Només depèn de les ganes que tinguin Gas i Granados de compartir el moment amb els amics antics i amb els nous amics que s’apleguen per escoltar i per gaudir, lentament i discreta, de versos, cançons i facècies. “Il faut vivre d’amour, d’amitié, de défaites”, cantava Serge Reggiani, un dels poetes que Gas evoca, “donner à perte d’âme, éclater de passion”. Cal viure de l’amor, de l’amistat, dels fracassos i les pèrdues, donar perquè sí, sense esperar res a canvi, per amor a l’art, esclatar de passió.

Gas, que és un monstre de l’escena, fa un espectacle sobre aquesta amable monstruositat compartida. Sense que el públic se n’adoni, a partir de textos en castellà, català i francès, de boleros, i cançons populars (Roberto Carlos, per exemple), de chanson (el mateix Reggiani o Boris Vian) o d’elogis a una manera antiga de dir les coses (“sin ser tu novio, ni tu marío, ni tu amante, yo soy quien más te ha querío; con eso tengo bastante”, de Rafael de León), Gas s’apodera de l’escenari i fa el que vol. Fa de Gas, que parla i canta i recita el que desitja, el que ha estimat, el que forma part de la seva (i, en part, de la nostra) memòria sentimental. De Salvat-Papasseit a Lorca, de Gil de Biedma a Estellés. I fa veure que es perd, i es retroba, i vacil·la i s’acreix. I parla i xiuxiueja i esclata i convoca els antics amics morts i els nous amics, amb humor, amb reverència, amb estimació. Si mai hi ensopeguen, no s’ho perdin. Cal viure d’amor, d’amistat, cal viure també de les molt doloroses pèrdues.