Canvi sense petons

I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que a la seva edat...

–Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia que ha causat no sé quants morts i que té espantat mig món?

–Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles? Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants dies? I els hospitals, què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...

–Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara, senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.

–D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”. Que ve a ser el complement del “no és no” d’en Sánchez a en Rajoy.

–Va molt lluny, vostè. S’ha de posar fi a les violacions i a la violència masclista. La llei...

–Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el model de conducta que considerem acceptable en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei digui que no es pot robar, no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber, això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.

–El trobo molt pessimista, avui.

–Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el país va respondre, com sempre. Al revés de tants mals averanys com sento i llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem sortir.

–Ja em ve amb la seva cantarella separatista?

–Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu “si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”. Això que vostè en diu la “cantarella separatista” és una manera de fer les coses diferent. No li sabria dir què en sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotàvem el cap.

–Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs servirà?

–Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns (l’esquerra espanyola) i altres (els sobiranistes catalans) tenen el mateix problema: han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per a les dues bandes que ens pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi guanyarem tots.

–Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...

–I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots els canvis. No cal que es facin petons.