La flama

És ben cert que tot plegat fa olor de campanya electoral, i no des de fa poques setmanes. El món independentista està dividit a pesar de les proclames d’unitat que no han deixat de repetir-se des de la desfeta del 2017. Sembla que tot el que es va aconseguir –sense que encara puguem saber què va aconseguir-se amb exactitud– es va operar gràcies a la unitat de les forces republicanes, que van enfrontar-se als poders repressius de l’Estat per tirar endavant el referèndum. Des de llavors la mossegada de l’Estat ha estat cruel i venjativa, i, després de tallar al cap als principals líders independentistes (enviar-los a la presó o a l’exili), el moviment ha quedat reduït al ball de bastons, a l’enfrontament intern i al debat per a veure quina pot ser ara l’estratègia.

Hi ha diverses vies, però cap és unànime i tenen els seus detractors i partidaris. La via unilateral –que ens podria portar a repetir un referèndum– sembla ben aturada, i la bilateral té el color de l’actual taula de negociació, de la qual, hem de tenir esperança, se n’hauria de poder desprendre alguna mena d’acord, que ja intuïm que no serà un referèndum acordat, per bé que civilitzadament hauríem de confiar-hi. Ara mateix, aquesta taula és una peça més en la contesa electoral interna, la pedra de toc d’uns i altres per a mirar d’esgarrapar alguna cosa a costa d’un desgast que sempre es vol que recaigui en el contrincant.

Quan no hi ha unitat hi ha partidisme: el joc no té altra dinàmica que el clàssic estira-i-arronsa, la lletjor de voler fer quedar l’altre malament mentre tu fas promeses i busques de penjar-te medalles. Pensem que si no es fa això tampoc no se sap què s’ha de fer. No pots abraçar-te al company si aquest busca fer-te quedar en evidència per culpa de les claudicacions inevitables que comporta un procés que hem vist que l’Estat ha punit sense ni respectar les mínimes garanties. Tothom sembla voler que el preu electoral de la submissió caigui en el company de trinxera.

Ja Veurem què passa d’aquí a les eleccions catalanes, i com evoluciona el panorama de la negociació i del futur dels presos, els quals semblen aliens a tot això; els permisos que estan obtenint no tenen res a veure amb el que passa per la taula del govern de Madrid. El reglament penitenciari, l’amnistia, fins i tot la reforma del Codi Penal que possibilitaria un canvi en el seu estat, no semblem imminents. Amb els fets de l’octubre del 2017 s’ha creat un esvoranc tan fondo i pestilent que ningú sap ben bé què ha de fer amb tants de fronts i ferides, ni tan sols els més directament afectats, que sovint semblen pensar amb ben poca lucidesa i menys equanimitat de la que caldria.

L’independentisme creixerà, sovint d’una manera incomprensible, també perquè Espanya no ofereix res de més engrescador. Sovint sembla que només hi ha una idea més absurda que el nostre independentisme: la d’una Espanya bona per a una Catalunya que no es resigni a ser província. Només l’Espanya plural i digna –democràtica, liberal, perfectament europea– és més impossible que la Catalunya independent.

Mentre això sigui així i continuem creient en el projecte a pesar de les dificultats –fàctiques, personals, econòmiques–, de la idea, l’independentisme espigarà, per molt que ens vulguin distreure amb tota mena de quimeres o cançonetes progressistes –o amb pors de pa sucat amb oli–. La idea ha arribat per a quedar-s’hi: o se l’acomoda amb una autonomia repujada que la mantingui a ratlla durant unes dècades o l’ànsia continuarà creixent, sobretot si les institucions espanyoles van degenerant en el descrèdit –tornem-hi: la monarquia i els seus milions amagats– i les nostres classes mitjanes no acaben de veure per a què paguen impostos.

Se’ns ha dit que allò que sorgeixi de la negociació se sotmetrà a la votació popular, que d’alguna manera haurà de ser referendat per la ciutadania. Espanya s’ha adonat que és ingovernable amb una Catalunya discrepant: no s’ha assegut a negociar perquè vulgui, sinó perquè la necessitat política l’hi ha portat. El que seria molt trist és no saber gestionar tot això, ser bons als carrers i places però inhàbils als despatxos, sobretot ara que s’ha fet evident que la repressió espanyola no té cap mena de suport internacional.

Si el projecte independentista té recorregut, només podrà tenir versemblança a través d’un pacte que faci possible tant una votació pacífica com el respecte als resultats i a una transició, que no pot ser curta en virtut de la magnitud dels protagonistes, cap a l’estat propi. La resta és anar passant i mantenir la flama.