La Vespa ha gripat

Quan Itàlia, capital Roma, tanca. Quan l’escenari de vacances a Roma queda confinat. Quan el símbol de la dolce vita està en quarantena i alguna cosa de la nostra civilització s’enfonsa, els mitjans de comunicació intentem explicar què li està passant, al món. La vespa ha gripat. I és lícit –o fins i tot obligatori– preguntar-se si aquella globalització que el 1989 prometia la felicitat, acompanyada del final de la història que representava el triomf de la democràcia liberal, ha arribat fins aquí. No és la primera vegada, ni serà l’última, que la intel·lectualitat es fa aquesta pregunta. De fet, ja els atemptats contra les Torres Bessones havien de ser el final de la teoria de Fukuyama. La por de la globalització. A volar. El confinament voluntari. També ho havia de ser la crisi econòmica. Però ni el 1989 va ser el final de res, ni el 2001, ni el 2008, ni potser ara. Perquè ni la política, ni la història, ni l’economia són ciències exactes. No hi ha precisions absolutes en aquests àmbits. De fet, inclouen sovint literatura i a vegades accepten, fins i tot, la poesia. Cosa que ens portaria a dir, per exemple, que la Terra, maltractada com ens ha explicat una noia sueca, ha fet saber a la seva manera que el ritme que portava la humanitat no era sostenible. Ara, de moment m’agradaria quedar-me amb una explicació que em sembla que ha estat poc difosa i que tampoc tinc clar que sigui l’única certesa: la necessitat de prendre mesures col·lectives per protegir les persones més vulnerables. Les epidèmies d’afectació respiratòria afecten les persones grans o amb múltiples patologies i les mesures per contenir la infecció han de mobilitzar la societat sencera. Tota una comunitat, per tenir cura d’una persona. Tot el món en alerta per ajudar els més dèbils. Expliquem-ho així i ens espantarem menys. Però que Europa ho apliqui a tots els dèbils, inclosos els pobres desgraciats de la frontera grecoturca.