Dignitat

No volia escriure sobre el coronavirus, que prou amoïnat està tothom amb el confinament i els contagis perquè al damunt en parlin els que no en som experts. Tanmateix, no em puc resistir de comentar algunes accions polítiques que em semblen molt desafortunades. A hores d’ara, sembla fora de dubte que fou un error descomunal consentir les manifestacions del 8-M a Barcelona, Madrid i altres ciutats, la celebració d’esdeveniments esportius amb públic el cap de setmana i consentir el míting de Vox a Madrid.

Hi ha la sensació que el govern de Pedro Sánchez va un pas enrere dels esdeveniments o no preveu prou bé les conseqüències de les seves accions: decreta l’estat d’alarma i prohibeix sortir al carrer excepte per a la compra de productes bàsics, medicines, assistència al metge, cura de la gent gran, etc., però manté la jornada laboral en feines no essencials per tal de no perjudicar l’economia, amb la qual cosa –i atesa la reducció de la freqüència dels transports públics– es produeixen afluències massives en les hores punta en carreteres i estacions; fins ahir tampoc s’havia previst el xoc econòmic en pimes, autònoms i assalariats (petites empreses, tallers, comerços, gimnasos, sales d’oci, cinemes i teatres, treballadores de la neteja...) que, en molts casos, no podran tornar a obrir o es quedaran a l’atur (recorden tot el que vàrem pagar per rescatar els bancs responsables de la crisi de 2008-14); i fins dilluns a la tarda no es va decretar el tancament de fronteres terrestres, a pesar que alguns governs autonòmics (i no només el català) ja advertien de la necessitat de segellar ports, aeroports i carreteres de les seves comunitats –i aïllar, com es va fer amb la conca d’Òdena, els focus més actius de contagi– per alentir la difusió del virus. Però no, el govern de Sánchez sembla més preocupat per mantenir la unitat d’Espanya i el comandament central que no pas per cercar la millor manera de coordinar esforços contra la pandèmia, fins a l’extrem que el portaveu del govern basc Josu Erkoreka es mostra contrari que l’executiu anul·li les competències autonòmiques en matèria de seguretat i salut [i transport], ja que això és com “aplicar un article 155”, mentre el president Quim Torra declara que “necessitem suport, no recentralització”. I la ministra Margarita Robles –què se n’ha fet d’aquella magistrada que a les tertúlies de Ràdio Euskadi advocava pel diàleg provocant les ires de Rodolfo Ares?– denuncia que cap autonomia pot aprofitar l’ocasió per avantposar l’interès polític al dret fonamental a la salut. Tampoc el govern del qual forma part pot servir-se de la situació per sostreure competències autonòmiques. Malament anem, si, en moments tan greus, els polítics s’entesten a perdre el temps en picabaralles de curta volada en lloc de consensuar les mesures més eficaces davant l’amenaça de la Covid-19. Sort que ens entretindran amb el “campechano” ara que el fill ha descobert que és tòxic.

Però, certament, el títol d’aquest article no té res a veure amb la pandèmia. De fet, me’l va suggerir una persona que, a diferència d’altres dels presos polítics i exiliats, no conec, però que em sembla d’una dignitat encomiable tal com va demostrar en l’entrevista que li va fer Cristina Puig a la presó de Puig de les Basses de Figueres (FAQS, 7 de març). És l’exconsellera de Treball i Afers Socials Dolors Bassa, que porta ja gairebé 800 dies a la presó per uns delictes inexistents i per la indignitat d’un sistema judicial i d’un aparell d’estat més obsessionat a imposar la unitat que a conrear la seducció. Sindicalista de pedra picada (“sempre tinc ben present el fil roig de la història i, en els moments importants, empro el vermell com a símbol de la reivindicació i la lluita”, Carregades de raons, 2020), no vol que les seves opinions siguin utilitzades per prendre decisions polítiques perquè aquestes no es poden prendre des de la presó: “Considero que l’estratègia política col·lectiva no pot estar marcada per la situació dels presos, i que els que som a la presó no podem condicionar ni el pensament ni la presa de decisions... Jo més aviat m’inclino pel plantejament de l’esquerra abertzale, que té en compte els presos i els protegeix en tota la seva dignitat, però que els deixa al marge de les negociacions i de les decisions polítiques del país.”

Digna i plena d’humanitat. Així és la Dolors Bassa que traspua l’entrevista de Puig i el llibre escrit a quatre mans amb la seva germana Montse. Una dona compromesa que no té recança a reconèixer: “Estic encantada que la UGT demani l’indult, i l’acceptaré de seguida.” No, som nosaltres els que tenim l’obligació d’exigir l’amnistia –i en el seu defecte l’indult– per treure de la presó tots aquells que no hi haurien d’haver entrat mai.