Anatomia d’un aplaudiment

En mig d’una crisi que mirem de pair com podem, miro de comprendre l’emoció darrere de l’aplaudiment al personal sanitari. Al nivell més evident, és clar, hi ha un reconeixement als qui lluiten en primera línia contra els estralls de l’epidèmia. Admirem la seva generositat. El seu altruisme. En aquesta primera capa d’aplaudiment hi trobem el reconeixement de la seva funció social però també, de manera important, el reconeixement de la nostra vulnerabilitat davant la malaltia.

Si afinem una mica més la mirada, en l’aplaudiment hi podem observar altres sentiments. Com aquells guardons atorgats de manera exuberant per organitzacions de reputació més aviat dubtosa, en l’aplaudiment s’hi amaga una forma d’excusar-nos. Per totes les vegades que hem subestimat la seva feina. Per totes les vegades que l’hem donada per descomptada. L’aplaudiment, doncs, és una expressió de penediment. Volem premiar aquells que, contra el vent dels temps, situen el bé comú per davant del benefici personal. En definitiva, en el nostre aplaudiment s’hi pot veure la societat que voldríem ser i tot sovint no som.

Com en tots els moments de crisi, l’aplaudiment és una manera de reflexionar sobre la nostra existència. Més precària que no pas voldríem. Sobre la incertesa de la vida. Sobre la nostra dependència del coixí social: metgesses, transportistes, farmacèutics, repartidors a domicili... L’aplaudiment és una invitació a pensar sobre la contingència de tot plegat: la nostra feina diària, la nostra salut, la de la nostra família. I és clar, en l’aplaudiment també hi ha un reconeixement formidable als serveis públics. Les mesures per fer front al cost humanitari i econòmic que es despleguen ara seran el recordatori permanent de la necessitat que els uns tenim dels altres. Un record als impostos pagats i deixats de pagar i a la solidaritat tantes vegades esmerçades en objectius menys lloables. Com deia una peça d’opinió recent: en moments de crisi tots som socialistes. Un petit exemple: acaben de nacionalitzar provisionalment a cop de decret la sanitat privada i ningú li ha dedicat ni una línia.

Per acabar, l’aplaudiment també exposa la profunda divisió social que no hem sabut o volgut corregir. En una societat dividida per nivells de renda; per edat, per condició física i per estat de salut, l’epidèmia ens recorda els qui poden treballar des de casa i els qui han de jugar-se la salut pròpia per tal de seguir treballant. La crisi exposa els qui estan sols i els qui no. Els que necessiten els altres i els qui, ara per ara, en funció del que determini la deessa fortuna, els necessitem menys. Per damunt de tot, l’aplaudiment és un recordatori del caràcter igualador de la malaltia. Quan el temps esborri de la memòria una gran part dels patiments provocats per aquesta crisi, faríem bé de recordar en veu alta la societat que volíem ser i que, per uns dies, potser per unes setmanes, vam saber expressar tan bé en forma d’aplaudiment.