La casa ‘glocal’

Tots a casa! Tots al refugi! Tots a la caverna! És el mot d’ordre. Per obra d’un temut intrús, aterrant a la pell del planeta, tots ens hem hagut de refugiar altre cop al més profund de la cova. La casa esdevé el valor suprem de la nova fase de la contemporaneïtat global. La por al caos, el pànic davant la vulnerabilitat incontrolada, la sensació extrema de fragilitat, el terror a l’agent invisible, tot ens empeny a tancar-nos a casa. El mandat dels governs de la federació coincideix: tothom confinat a casa.

La paradoxa resulta il·luminadora del present que vivim els humans. Ja no són les ciutats, ja no són les muralles, ja no són les nacions ni els estats, ni les policies ni els exèrcits, la garantia de la nostra seguretat. És únicament la casa. Per això, la casa s’ha convertit en una fortalesa a defensar. Ens protegeix en la mesura que la protegim. I ens haurà de protegir de les radiacions i invasions exteriors possiblement durant molt temps.

El salt de la nostra civilització respecte a totes les passades es comprova en la disponibilitat d’aquest recurs escàs i tan preuat. I sobretot en el nivell de qualitat de vida i de benestar que els privilegiats del primer món hem aconseguit de gaudir dins i des de casa. No sols hem pogut abandonar la feixuga caça per adquirir l’aliment, sinó que hem convertit la caverna platònica en una confortable sala de monitoreig per al món exterior i de consol per a l’interior.

En efecte, no cal sortir de casa. Ho tenim quasi tot a l’abast de dos o tres botons. Disposem de tota la informació necessària per conèixer a l’instant el que passa a fora i que pot ser del nostre interès. Tenim tot el dia els terminals connectats: la televisió encesa a la sala d’estar, la ràdio a la cuina, l’ordinador a l’estudi, el mòbil permanentment actiu. A través de les pantalles ens connectem amb les portades dels principals diaris del món i amb els avançaments de notícies que els nostres preferits ens serveixen. Repassem periòdicament els tuits i els missatges de Whatsapp i les converses a Facebook o a Instagram. I quan estem ben informats de l’entorn extern, anem a divertir-nos. Trobem a disposició una infinitat de suggeriments en pantalla gran o petita: les plataformes competeixen per oferir-te, fins i tot amb logaritmes sobre les teves preferències, allò que més et convé o t’agrada. També tens el videojocs, a més, òbviament, de tots els jocs clàssics de taula. I et queda sempre un rebost de delikatessen: l’antiga biblioteca o, potser, l’antiga discoteca. I és clar, també el teletreball. De manera, que a casa no et queda temps per a res...

I no obstant, aquesta casa, avui hiperconnectada amb el món global, manté la seva condició de territori físic, viscut, ocupant un espai en una geografia estrictament delimitada en els mapes del poder. I aquests mapes ens mostren la fal·làcia de la globalització. Millor, el fracàs. Per als grans reptes globals del nou virus, les respostes són locals. Per als grans desafiaments globals de l’escalfament, de la fam, de la desigualtat, de la persecució, de les migracions, les respostes són nacionals i nacionalistes. Avui tenim setanta països amb murs de separació.

La casa, més que un refugi, és la metàfora del model de globalització imperant, salvatge i anàrquic. Els poders l’usen com a ideal d’un model d’intervenció contra la crisi en què fan recaure la responsabilitat –i la càrrega– sobre l’individu, sobre la família i, en definitiva, sobre l’estat nació. Si la Covid-19 demostra saltar-se totes les fronteres, els estats nacionals reforcen i tanquen les seves. Europa, on ets? El dolor, el patiment i la mort conformen un nou patrimoni nacional: a la Xina, a Corea, a Itàlia, a l’Iran. A l’Estat espanyol, acabem de veure una autèntica operació nacionalitzadora a costa del virus. L’eslògan del gran anunci pagat pel Gobierno de España –amb els nostres diners– a la premsa unionista de diumenge passat ho deia clar: “Este virus lo paramos unidos.” Torna a ressonar, en la semàntica del PSOE, la unitat de destí, ara també en plena tragèdia.

Sí, malgrat tot, malgrat el mal govern i l’amenaça de la pesta que pot infectar la casa, ens queda el consol del teorema de Romagnoli. Aquest sociòleg nord-americà, especialitzat en desastres, arribà a aquesta conclusió: quan pitjor és la situació, millors es tornen les persones. Ho demostren cada hora, cada dia, cada nit, els milers de professionals de la sanitat que exposen la vida pels altres, per nosaltres, els que estem en capella. Per això els aplaudim cada vespre. Gràcies.