El coronavirus no és cap parèntesi

La pandèmia de la Covid-19 ens ha estabornit. L’hem vist arribar a la porta de casa en càmera lenta. I ara som molts els que ens hem hagut de tancar a casa i viure de forma alentida. Primer vam observar el coronavirus com una qüestió llunyana. Una cosa dels xinesos, que no ens afectava, fins que es va suspendre el totpoderós Mobile. Les marques de telefonia són unes exagerades, es va dir llavors. Els primers casos disseminats per Europa van caure com espurnes dels correfocs que són guspires que te les mires amb prevenció però sense temença. L’escampament per Itàlia va encendre alguna alarma mentre encetàvem el comptador a casa nostra. Ara la pandèmia és ja una terrorífica realitat palpable que ho acapara tot. Afectarà desenes de milers de persones a Catalunya. És cert que una immensa majoria sortirà indemne, però les víctimes mortals es comptaran per centenars. A tot Europa, per milers. I després dels efectes vitals vindran els econòmics. Catastròfics. I malgrat tot percebo que molta gent vol creure que tot això és un simple parèntesi. Una aturada tècnica de la nostra vida. Tràgica, però fugissera aturada. I segurament la Covid-19 ha vingut per quedar-se. Si no el coronavirus, sí els seus efectes devastadors. Ens enfrontem a la primera arma de destrucció massiva de la globalització. I el món, tots nosaltres, haurem d’assumir la fragilitat del sistema econòmic i social que hem construït les darreres dècades. Un sistema trepidant però que es pot paralitzar de cop per la transmissió d’un ésser invisible. El coronavirus és la veritable globalització. Tornaran a obrir els restaurants, els bars, els cines i els teatres. Però qui pensi que d’aquí a unes setmanes tot tornarà a rutllar igual com si res hagués passat, somia truites. L’esperança és bona si es fonamenta en l’actitud i no en la futilitat. Cal esperançar-nos però també preparar-nos per anys, potser dècades, en què un cop més una legió de desfavorits pagaran el car preu de no disposar d’un model socioeconòmic per afrontar les adversitats col·lectives. Perquè de classes socials, el coronavirus no hi entén, però les seves conseqüències sí.