La unitat i l’eficàcia
La recentralització de les competències i de les decisions per fer front a la pandèmia de la Covid-19 ha generat un escenari de regressió de l’autogovern a Catalunya comparable al que es va produir amb motiu de l’aplicació del 155, i fa que el govern de la Generalitat no pugui donar la resposta que voldria a aquesta crisi sanitària que afecta els ciutadans. Aquesta obsessió centralitzadora, però, no s’ha quedat en l’àmbit polític i ha afectat també l’àmbit assistencial arran de l’ordre de controlar i distribuir des de Madrid tots els recursos disponibles, sobretot pel que fa al material sanitari més necessari en aquests moments. Això s’ha traduït en requises de comandes de material sanitari destinades a centres mèdics i assistencials, de Catalunya i d’altres zones, que a banda de provocar desconcert, nerviosisme i una certa indignació, han fet més precària la capacitat d’aquests centres i la seguretat del seu personal, per enfrontar-se amb eficàcia a l’expansió del coronavirus.
Resulta paradoxal que amb tanta compareixença diària de caràcter polític i tècnic, encara es trobi a faltar una major transparència i sobretot explicacions convincents sobre decisions com aquestes, que en el millor dels casos retardaran l’arribada als centres d’un material que havien adquirit perquè el necessiten fa dies i és bàsic per fer la seva feina. Deixant al marge amb quins criteris i velocitat es redistribueix ara aquest material, la sensació que transmet el gabinet de crisi que encapçala el ministre de Sanitat és que, en comptes d’aprofitar les virtuts, l’estructura i el rodatge d’un sistema sanitari que funciona autònomament des de fa dècades i sumar-hi recursos per reforçar la seva capacitat davant l’envestida del coronavirus, està improvisant, posant dificultats i en definitiva restant eficàcia, la qual cosa és una pèssima notícia.