Crimea pertany a Déu
“A qui pertany Crimea?” Sembla que parlem d’un joc infantil, però en la política russa moderna, la qüestió sobre la pertinença d’aquesta península és la qüestió clau per a tothom.
Per a l’oposició liberal, Crimea encara pertany a un altre estat. El 1954, quan Rússia i Ucraïna formaven part d’un mateix estat, el màxim dirigent de l’URSS, Nikita Khrusxov, va decidir transferir aquesta regió de Rússia a Ucraïna. Les raons d’aquella decisió podien ser molt discutibles; de totes maneres, com que tot era un mateix estat, en realitat no tenia gaire transcendència. La gent de tot l’URSS va continuar passant les vacances a les estacions de Crimea, mentre milers de mariners russos residien a Sebastòpol, la base principal de la flota russa del mar Negre, establerta el 1783. Tot va canviar el 1991, amb el col·lapse de la Unió Soviètica. Imagineu-vos que els membres de la vostra família s’haguessin convertit de sobte en ciutadans d’un altre país amb les seves pròpies lleis, polítiques i amb un idioma oficial diferent. Per a una Crimea russòfona, tot plegat no tenia sentit.
Immediatament, les autoritats locals de Crimea van celebrar un referèndum per decidir la sobirania de Crimea. En la jornada de votació del 20 de gener del 1991, el 94% havia votat a favor de l’opció de “restablir la República Socialista Soviètica Autònoma de Crimea”. Què va significar aquesta elecció? Tornar a la mateixa categoria que tenia dins la Rússia soviètica, però no dins d’Ucraïna. Així doncs, tècnicament, aquest referèndum obria la sortida d’Ucraïna per retornar a Rússia. Però en aquella època, el president rus, Borís Ieltsin, estava més preocupat per la seva lluita contra les forces procomunistes, que eren molt poderoses en aquell temps, que no pas per solucionar la crisi de Crimea.
Finalment, el govern nacionalista d’Ucraïna va aconseguir controlar la situació a Crimea. El 1995 Kíev va enviar els speznes –tropes especials antiterroristes– a Simferòpol, la capital de Crimea, i va obligar el seu president, el pro-rus Iuri Meixkov, a dimitir. La presidència i tot el règim autònom de Crimea van ser abolits i la península va passar a formar part integral d’Ucraïna. A més, s’hi van desplegar un elevat nombre de divisions de l’exèrcit ucraïnès, més que en qualsevol altra regió ucraïnesa.
L’any 2009, quan vaig visitar Crimea en les meves darreres vacances d’estudiant, em va impactar veure les banderes russes que penjaven a tots els edificis del centre de Sebastòpol, llavors una ciutat ucraïnesa. “Quan penseu venir a recuperar aquesta terra amb tots nosaltres?”, em va preguntar el venedor del quiosc de diaris, decididament, després d’haver reconegut el meu origen com a rus del nord per l’accent. També vaig veure com el nom de la ciutat escrit als indicadors amb lletres ucraïneses, havia estat rectificat manualment amb lletres russes.
Diria que existeix alguna semblança amb el cas català, oi? Grans diferències culturals i lingüístiques entre la regió i la resta del país; el referèndum d’autoproclamació; la destitució forçada del president independentista. En voleu més? Fins i tot la interpretació que es fa de la història nacional entre les dues parts és font de controvèrsia. Kíev va glorificar els nazis col·laboradors de la Segona Guerra Mundial, els anomenats banderovians, anomenats així per Stepan Bandera, el pare del nacionalisme ucraïnès i, segons algunes versions, un dels inspiradors de l’Holocaust a la Ucraïna ocupada per Alemanya. Mentre que a Crimea, com a Rússia, sempre han mantingut que els autèntics herois de la Segona Guerra Mundial van ser els que van combatre Hitler i van rescatar els jueus dels camps de concentració en lloc d’exterminar-los.
Altre cop no us recorda la història d’Espanya, quan alguna gent de Madrid defensen Franco, l’aliat de Hitler, i justifiquen la seva col·laboració amb la División Azul? Mentre que a Barcelona, malgrat el paisatge polític molt divers, l’antifeixisme forma part de la seva essència.
I si creieu que el cas de Crimea era la lluita entre nacionalistes russos i ucraïnesos, us equivocaríeu. No només perquè la major part de la població de Crimea sigui russa. Més d’un 10% de la població de Crimea són de nacionalitat tàtara, un antiga ètnia musulmana, i durant el període de govern d’Ucraïna, malgrat totes les proclames fetes, Kíev no va fer res per solucionar els seus greus problemes socials –tots els tàtars de Crimea van ser deportats il·legalment i expulsats de les seves cases per Stalin el 1944; mig segle després, van poder tornar, però el seu entorn tradicional havia estat destruït per complet.
D’altra banda, poc després de la reunificació de Rússia i Crimea el 2014, Crimea va establir tres llengües oficials per al territori de la seva república amb igualtat de condicions: rus, ucraïnès i tàtar de Crimea. Aquest reconeixement lingüístic contrasta, sens dubte, amb l’anterior política lingüística opressiva de Kíev.
Putin, poc després de la reunificació de la “península sagrada” de Crimea amb Rússia, va dir: “Crimea és més important per a Rússia que el mont del Temple de Jerusalem per a Israel.” Així doncs, la veritable resposta a la pregunta sobre la seva pertinença seria: Crimea pertany a Déu.
Edvard Txesnokov és sotseditor d’internacional del diari ‘Komsomolskaia Pravda’