Malaltia i confiança

En qualsevol malaltia és clau la confiança del pacient en el doctor i l’equip mèdic que el tracta. Tanmateix, una pandèmia com l’actual va més enllà de l’àmbit sanitari; però ara és, per sobre de tot, una crisi sanitària.

A Espanya, pel que s’ha vist fins ara, no ho deuen tenir prou clar. Hi ha criteris “superiors”, tal com es desprèn de la campanya engegada urbi et orbi i del nomenament dels responsables de l’estat d’alarma decretat, tard i amb ambigüitats de molta irresponsabilitat. Els noms de Sánchez, Grande-Marlaska, Robles, Illa i Ábalos ja diuen per si sols de què seran –o no– capaços; mirin els seus currículums –allò que han fet i també allò que no han fet quan tocava– i escoltin les seves rodes de premsa –amb fugides per la tangent, donant allargues i, això sí, amb proclames patriòtiques–; els criteris polítics, acomboiats per personal uniformat, com no ha passat en cap altre estat occidental, han suplantat els clínics. Només hi faltava el cop de mà reial! En una societat confinada i en alt risc d’emmalaltir, la confiança dels pacients està sota zero.

Malgrat tots els retrets per les retallades sanitàries del passat (que avui paguem), per la covardia dels polítics en decisions cabdals (que ens fa estar on som ara) i per la parcialitat dels Mossos (que els fa menys “policia pròpia”), la majoria de la gent d’aquest país encara confia més en els seus –sobretot, els sanitaris– que no pas en tot allò que ve imposat, llevat que el membres desplegats de l’exèrcit siguin metges i infermeres camuflats. El motiu no és cap altre que els resultats obtinguts en moments crítics del passat; el pànic que ens en tornem a sortir millor sense ells és ben present. (Ara bé, si la requisa de material clínic i el seu desviament a Madrid són certs, potser no són tan ineptes; sinó uns criminals.)