Costa no parlar-ne

Costa no parlar-ne. Curiositat “de pagès”. L’allau de precisions, consells, advertències i amenaces relacionats amb el confinament provenen, tots, d’una concepció únicament urbana d’aquesta vall de llàgrimes. Per a qui viu en un poble petit, o sobretot en un mas, la majoria de missatges relacionats amb la malura són sobrers, excessius i fins i tot ridículs. Perquè tots van destinats a neutralitzar el mutu encomanament amb l’altre. Però i si, entre rostoll i corregada, no hi ha ningú més? Cap lletra petita no en parla. Confinament. No som orientals acostumats a creure i a tenir paciència. A Itàlia, que ostenta el rècord de finats pel virus, a la zona zero –la Llombardia– encara hi detecten un 40% de públic que no es queda a casa. I aquí milers han intentat, sovint amb èxit, anar a la segona residència. Advertències. Són excessivament reiterades i, a la vegada, poc precises. Quedem-nos amb la màscara. Entrellegim que la majoria són pràcticament inútils perquè el virus, de reduïdes dimensions (posats de costat, en un mil·límetre n’hi cabrien un miler), les pot travessar sense tocar vores. Que si no es té algú a prop portar-la és absurd, i que si tothom es quedés a prou distància per evitar la “pluja de capellans” emesa pels que parlen, esternuden i estosseguen, les caretes bones podrien reservar-se per qui realment les necessita: els que trafiquen tot el dia amb malalts encara per etiquetar. Nacionalisme. Ineficàcia palesa de la política sanitària estatal. Per què? Ha comptat més l’enèsim intent d’homogeneïtzació territorial que no pas el sentit comú i el consell mèdic de blindar i deixar blindar els dos focus més importants: Madrid i Catalunya. Ha passat davant el “café para todos” sanitari per arribar a un nou intent d’harmonització política mitjançant demagògia sanitària: Pararemos el virus entre todos (?), Es la hora de la solidaridad (retenint material sanitari?)... I ha prevalgut una mena de 155 destinat a reabsorbir competències polítiques per sobre de la lògica terapèutica. Hem llegit a La Vanguardia que “La guerra a la pandemia legitima al Estado y debilita al nacionalismo”. No ho diu pas ni Abascal ni Iceta. No. Ho diu Javier Gomá. Un filòsof (?) barroerament casat amb el nacionalisme espanyol, el potent –el seu, és clar–, que ell ignora per posar el dit a la nafra de qui es queixa perquè li trepitgen l’ull de poll. Un filòsof, ha!, amb els mateixos prejudicis intel·lectuals dels que pontifiquen sobre el “(no) nacionalisme espanyol”, el clàssic, desvergonyit i sovint violent negat per Fraga i fins a Arrimadas.