Sempre entretinguts

El moment en què vaig tenir la sensació que entrava en una mena de pel·lícula apocalíptica convertida en realitat va ser quan, travessant el llarg passadís que connecta l’estació del metro de Sants amb la Renfe, vaig sentir per megafonia un avís informatiu sobre les mesures preventives davant del coronavirus. Va ser un dia abans del confinament i encara anava a Girona a fer classes perquè, tot i que el virus ja s’havia propagat a la tan pròxima Itàlia i en molts altres països (com ara el nostre) n’hi havia prou casos per tenir clar que això no era una cosa que només passava a la Xina, ens havien fet creure allò que volíem creure: que no ens havíem d’alarmar.

Aquell mateix dia vaig començar a rebre al correu multitud de missatges que informaven sobre l’ajornament d’estrenes de cinema i sobre la cancel·lació de tota mena d’espectacles. En relació amb les sales de cinema, n’hi ha que vam començar a preocupar-nos pel futur de les que encara sobreviuen després de tantes crisis del sector i, diguem-ho per endavant, pel consum de pel·lícules (i sèries, sobretot sèries, vistes compulsivament una darrera l’altra) a través de les grans plataformes digitals. Com també vam preocupar-nos per les llibreries, que fa temps que pateixen que s’hagi adquirit el costum de comprar llibres per Amazon. Tant és així que, abans del confinament, ja estàvem a casa, davant de pantalles per entretenir-nos, i compràvem des de casa.

El cas és que, al mateix temps que arribaven els missatges d’ajornaments i de cancel·lacions, també van començar a entrar-ne molts d’altres que ofereixen gratuïtament tota mena de continguts audiovisuals i culturals. No sé si és una manera amb què els museus, els teatres, les editorials i altres institucions i empreses del sector cultural i d’espectacles volen mantenir-se vives i fer present la seva existència. D’altra banda, també hi ha molta gent que sembla esforçar-se per fer propostes amb les quals puguem ocupar el temps del confinament. Agraint-ho, he de dir, però, que estic una mica aclaparada. Però sobretot una altra cosa: sempre ens hem d’entretenir, tenir ocupat tot el temps? No estaria bé aprofitar per no fer res en algun moment i, a vegades, fins i tot pensar una mica, encara que ens angoixem? No sé si aquest imperatiu de l’entretenir-se fins a morir ha dut al desastre cultural i ja ens ha confinat abans a casa, on, obviant-se molts dels continguts generosament transmesos, es consumeixen encara més els productes seriats de les grans plataformes, que van tenint més abonats, que continuen fent-ho pagar tot per entretenir-nos.