Mares i pares confinats

Expliques un problema a l’hereu sense transmetre-li cap lògica matemàtica mentre la pubilla et suplica auxili per entendre un tutorial sobre el present continuous, fins aquí tot normal si no fos perquè la de la classe dels elefants està il·lusionada a mostrar-te la seva habilitat per llegir paraules malsonants amb lletra de pal (puta), i el petit, un àcrata sense moral obsessiu a encebar la Roomba per rebentar-la a cops de puny, aprofita qualsevol porta, armari o calaix entreobert per fer un exercici de contrapoder envers la jerarquia eclesiàstica, l’Íbex 35, i qualsevol autoritat en general.

No em queixo, un decideix els fills que té i accepta de bon grat les conseqüències del confinament pel bé de tots nosaltres. La qüestió és quan la gestió del caos se suma al teletreball, ping, ping, ping, van sonant correus electrònics i whatsapps de temes importants diversos, ping, ping, ping, no contestes al moment i pam, trucada del cap perquè l’assumpte s’ha de resoldre el més aviat possible. Ja se sap, divulga sense sentit com si fos una barreja de Keynes i Smith estossegant als quatre vents, que amb la crisi econòmica hem de ser cautelosos a l’hora de tractar els clients. Ets obedient. Contestes un correu mentre t’inventes el menú del dinar, envies un missatge als avis dient-los que en lloc de mirar l’Ana Rosa recuperin vells westerns, i amb el peu dret, atures una carrera a quatre grapes cap a la recerca del paper de vàter (producte de luxe en temps de guerra), per ser llençat, com tothom sap, a l’aigua groguenca d’algú que no ha acabat de tirar la cadena del tot.

Seguim. Compleixes relativament amb les teves obligacions laborals i vinga, a fer dinars mentre vas menjant compulsivament embotit i patates vàries tot responent amb paciència les trenta mil vegades que s’acosten preguntant quant falta. Dinen. Devoren. Una guerra hauríeu d’haver passat mentre menjàveu pa negre amb el farro dels porcs. Marxen cap a la sala d’estar perquè és el moment de la tecnologia en general. Et quedes assegut a la taula amb tota la cuina feta una porqueria quan el telenotícies repassa el nombre d’infectats amb les imatges dels sanitaris a les trinxeres de la pandèmia. No ets digne de cap aplaudiment equiparable.

Això sÍ, tot s’ha de dir, però pares i mares, quan estripem aquest malson mereixem una festa antològica al Sant Jordi per acabar baixant de la muntanya màgica rodolant com mandonguilles tot xisclant exabruptes llibertaris. I saps per què? Perquè a part de vèncer el virus, haurem aprofitat per educar els nostres fills en el concepte de ciutadania responsable: el que sap de l’obligació de cuidar la família però també és conscient de la responsabilitat d’atendre amb generositat la societat que l’ha vist créixer. Gràcies per ser-hi! En sortirem millors! Salut!