El nou èxode

El periodista de TV3 Joan Roura sostenia en una entrevista a El Punt que, en un futur proper, a l'Orient Mitjà hi haurà un estat àrab que és dirà Palestina on viurà una minoria important jueva. Em va semblar una opinió exagerada, però, aprofundint en les seves respostes i en el coneixement que té d'aquell territori, intuïa que no era cap afirmació gratuïta. Els fets de la matinada de dilluns, quan els israelians van atacar en aigües internacionals la petita flota que portava ajuda humanitària a Gaza, han confirmat que l'Estat d'Israel s'equivoca una vegada més en menystenir les condemnes de l'opinió pública mundial. De fet, aquesta és una batalla que fa temps que han perdut. Les contemporitzacions i condemnes tèbies dels estats sobirans i la mateixa incapacitat de reacció de la Unió Europea o de l'ONU fan pensar que Israel se sortirà una vegada més amb la seva, però les seves proves de força són cada vegada més contraproduents. Aquesta manera de mantenir la tensió reflecteix la importància a la zona de determinats interessos, que deixaran de tenir-ne quan ja no es necessiti el petroli, moment en què, com deia Roura, els israelians ja no importaran. Tot plegat em fa pensar en la pel·lícula Èxode (1960), d'Otto Preminger, una versió molt pro jueva de quan es va crear l'Estat d'Israel l'any 1948. És clar, el líder d'aquells 611 supervivents de l'Holocaust que tornaven a la terra promesa era Paul Newman, que interpretava Ari Ben Canaan. En el film, els britànics eren els qui els impedien l'accés al port de Haifa. Aquest exhaustiu drama èpic basat en un llibre de Leon Uris, tenia un guió de Dalton Trumbo, un dels represaliats per la caça de bruixes del maccarthisme. La solvència de Trumbo, autor del film més antibel·licista que conec: Johnny va agafar el seu fusell, no va impedir que Èxode fos un panegíric de la causa jueva i una gran publicitat per al nou país. D'aquell Èxode, ara en fa 50 anys.