Un virus redemptor?

Els primers dies vaig sortir al balcó a aplaudir. Ara ja no. Hi ha alguna cosa que no m’acabo de creure, d’aquesta germanor veïnal instaurada per imitació, sempre a la mateixa hora i amb la mirada atenta als altres balcons per comprovar, amb sorpresa o amb desencís, qui més hi surt, qui es queda a dins. La primera vegada, vaig descobrir que just a l’edifici del davant hi viu la veïna malcarada que aparca el cotxe al costat del meu, al pàrquing comunitari, i l’emoció del moment, amb la nit pel mig, aquella punta de fred i la llum ataronjada d’un semàfor que pampalluguejava sobre l’asfalt del carrer desert, va fer que m’embargués un sentiment de fraternitat molt gratificant. Fins que, per desgràcia, hem tornat a coincidir al garatge, i no he rebut d’ella ni una mirada, ni una misericordiosa salutació de cap. Fa poc vaig coincidir a l’entrada de baix amb el meu veí de replà. Ell venia de passejar el gos, un buldog anglès lleig com una mala cosa; jo sortia a llençar les escombraries. Com que el seu balcó està alineat amb el meu, fins i tot havíem intercanviat algun somriure de complicitat quan al vespre sortíem a aplaudir amb la resta de ciutadans agraïts, almenys al principi, quan jo encara hi participava, però al pas de la porta es va produir una situació amb la qual no comptava. L’amabilitat amb què vaig voler cedir-li el pas aguantant el pany va tenir per part seva una reacció ostentosa de rebuig i retirada, un acte reflex de parapetar-se rere el batent amb una estrebada de corretja per retenir el gos a prop seu, com si fins i tot per a aquella bèstia jo pogués representar un perill. Van ser només uns segons de confusió (passeu, sisplau; no, passa tu), però n’hi va haver prou perquè notés que qualsevol presumpció d’afecte s’ensorrava allà mateix i obria un abisme als nostres peus.

El virus no ha endolcit el caràcter de la veïna del davant i ha inoculat la desconfiança en el del costat. Tot això no ens farà millors persones, contra el que pregonen els anuncis institucionals. Un microorganisme no té poder redemptor. Mentre érem tots tres al balcó, representàvem el paper d’un veïnatge excel·lent, emborratxats de consignes balsàmiques i emocionats que la nostra proximitat, perfectament delimitada pels envans, reflectís una certa força ciutadana. Em consta que hi ha barris on la concòrdia és autèntica i ha donat mostres precioses d’acompanyament i solidaritat, però em resulta difícil no veure en el ritual de cada vespre una espècie de claca fervorosa que, volent reconèixer la labor dels sanitaris, més aviat victoreja sense matisos la privació de llibertats i aquesta militarització exacerbada de la vida, que ens nega el dret de reunió més enllà d’un esquifit balcó i fa cabre tot el pensament en un eslògan.