Vides de terrat

Sempre he fet vida de terrat. Al de casa la iaia, hi pujàvem les nits de Sant Joan a llençar-hi petards, quan érem petits, i al de cals pares, a veure els focs artificials de festa major. A Santa Perpètua, un amic hi tenia un colomar com el de La plaça del Diamant, però a més de coloms hi tenia perdius. No tinc assecadora a casa, o sigui que pujo al terrat diverses vegades a la setmana per estendre-hi lo gros: llençols, tovalloles, estovalles i roba gruixuda que costa d’assecar en un balcó. Ara ens hi veiem obligats a pujar per estirar les cames, poca estoneta, sí, per torns, també i aprofitant que tenim roba per pujar. I la vida que ja no fem als carrers la veiem ara als terrats i als balcons, a les terrasses. Al del carrer del costat, diumenge, que feia sol, una parella d’avis caminaven a pas ràpid, un rere l’altre, resseguint el marge del seu terrat. La Fina, la carnissera, estenia roba a la terrassa i el Ricard i la Maria Rosa de l’àtic tercera arreglaven andròmines d’un armari que tenen dins un cobert. Més al lluny, la família de la gestoria, pares i fills ja grans, prenien el sol i badaven mirant el carrer, buit fins a on m’arribava la vista. Més enllà una noia hi feia running i en una altra terrassa gran dues germanes s’empaitaven en bicicleta de rodetes. Una barbacoa en un terrat al carrer del riu i conversa de veïns entre balcons completaven l’estampa. La vida, malgrat tot, continuant la roda que no para. I que sigui per molts anys.