El virus de la politiqueria

L’emergència sanitària, econòmica i social que ha generat la pandèmia de la Covid-19 tindrà efectes devastadors sobre bona part del món. I Catalunya és a l’epicentre. Per això em crida poderosament l’atenció la reacció d’alguns actors polítics davant l’emergència que s’està cobrant milers de vides i deixa milers de famílies en fallida. Aplicar la mateixa recepta de sempre, la politiqueria, és des del meu punt de vista no haver entès res del que està passant. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mira de tocar cada dia el voraviu amb la difícil situació de les residències d’avis. I va intentar fer creure que les beques menjador no estaven garantides amb el tancament de les escoles. I els alcaldes socialistes fan demagògiques cartes que són la punta de llança d’una estratègia teledirigida pel PSC de Miquel Iceta contra el govern de la Generalitat. La crítica política és legítima. Però el que es fa és recórrer a la politiqueria per contrarestar els problemes de gestió que els companys dels Comuns i del PSC tenen al govern espanyol. Iceta hauria d’explicar perquè un dia considera una bajanada el confinament total i l’endemà el seu cap de files a Madrid, Pedro Sánchez, el decreta a corre-cuita i de forma maldestra i improvisada. I Colau, perquè els seus companys de Podem han cobrat tota la quota als autònoms o perquè fan que la gent s’hagi d’endeutar per pagar el lloguer. La consellera de Salut, Alba Vergés, està liderant la resposta a l’emergència sanitària més greu des de fa un segle. El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, gestiona ajudes per la immensa problemàtica laboral generada i una complicada situació a les residències geriàtriques, d’una fragilitat extrema. I el conseller d’Educació, Josep Bargalló fa molts dies que va entregar les targetes moneder als ajuntaments per garantir les beques menjadors. Poden haver comés errors. Segur. I caldrà revisar moltes coses. Però són al peu del canó. Continuar fent politiqueria per tapar les vergonyes pròpies com es feia abans d’aquesta crisi en comptes de fer gestió de pinya i no de bastó a les rodes és un despropòsit que passarà factura a aquells que la practiquen.