De reüll
A cavalcar
No em puc fer a la idea que l’Arnau Puig, el nostre crític d’art i filòsof de capçalera, hagi mort en la solitud i el silenci que aquests dies s’arrapen a totes les morts sense distincions de classe, d’edat, de professió, de res. Potser l’única diferència és que amb ell ens havíem autoenganyat: ens pensàvem que l’intel·lectual que havia buscat incansablement la setena cara del dau no es moriria mai. Cap moment hauria sigut suportable per perdre’l, però aquest, just aquest que la sensació de fragilitat que tenim tots és immensa, és el pitjor. Quan vam entrar en el malson d’aquesta pandèmia, al diari havíem decidit entrevistar-lo perquè la negra lluminositat del seu pensament ens ajudés a comprendre què ens està passant i quin serà el destí de la humanitat en el nou món devastat. Ell, l’últim representant de la generació de creadors que van fer brotar l’avantguarda cultural en el desert de la postguerra, era una veu que necessitàvem escoltar més que mai per trobar una sortida a les nostres tremolors, ni que fos a les palpentes. El vam trucar a casa però no contestava. Més tard vam saber que estava ingressat a la clínica i que el pronòstic no era bo. Haurem de llegir i de rellegir els seus llibres, els seus articles, les seves conferències, per caçar els conceptes del cavaller (“Jo soc el Comte Arnau”) que, inquiet i angoixat, no va deixar mai de cavalcar per trobar allò que pogués calmar la seva insatisfacció.