Trista i sola

Catorze capelletes mostren les estacions del viacrucis fins a l’ermita del Calvari. Parteix l’itinerari de Torre Gironella i s’endinsa entre sinuositats i desnivells enmig del goig d’aquesta primavera exultant que està florint, i que per sort, ignora el moment. És l’encant de Sant Daniel. Des del segle XIX cada cap de setmana de Quaresma persones pietoses es concentraven per anar recorrent plegades aquest camí dolorós. A la reixa de l’ermita del Calvari encara hi penja el rètol amb indicacions que s’havien de seguir tots els diumenges, fins avui, festivitat de Rams. Es varen suspendre aquestes trobades, com qualsevol altra manifestació de grup. Ara la capella està envoltada de soledat. D’un silenci profund. Ningú s’hi apropa a visitar o a pregar en aquell paratge llunyà. I envoltada d’aquesta solitud, es dibuixa al fons de l’ermita la figura del Crist en creu, amb expressió desolada.

Avui no hi haurà palmes ni rams d’olivera a la plaça dels Apòstols; no hi sortirà el senyor bisbe ornat amb capes treballades per les monges, ni exhibirà la mitra episcopal. Avui els canonges Baborés i Naspleda no entonaran públicament el “Lauda, Jerusalem”; avui les mares no faran estrenar als fillets, ni podran assistir a la benedicció, ni suportar el llarguíssim evangeli de la diada, mentre tenen cura dels infants; avui no hi haurà dinar familiar; avui la joventut no podrà lluir els vestits de primavera, ni hi haurà explosió d’alegria profana en record d’aquell Home Déu que es va passejar en triomf dalt d’una somera, conscient que li faltaven pocs dies per al sacrifici. Avui és molt més al·legòric aquest indret del Calvari, en la seva solitud, en el seu abandó, que no pas la pompa acostumada de Rams.

Totes les confessions religioses s’han reclòs, per obediència i convenciment. Aquesta quietud, aquest deixondiment, continuarà durant una Setmana Santa que encetem de manera prou diferent. Tal vegada ens serviria per reflexionar sobre el paper de suport que pot proporcionar la doctrina de l’Església. Sempre ha predicat que s’ha d’estar al costat dels que sofreixen; doncs ara és un moment adequat per fer-ho. És un sentiment personal, però trobo a faltar veus consolant, conformant i ajudant la gent sofrent, particularment en el que ateny a l’estructura jeràrquica. No fan prou tancats a casa, dient la missa per a ells sols. Remarquem, però, que hi ha una important quantitat de persones que, mogudes per la seva fe, porten a terme actuacions heroiques, amb risc de la vida, i de manera anònima i despresa.

Es diu que acabat aquest parèntesi, res no serà com abans. Una bona ocasió per renovar estructures envellides, que aguanten un patrimoni de milers d’anys. El que importa de debò és el pensament i la vida de les persones.