Cal encertar

La ràtio de contagiats és ja propera a 1. Quan arribi a 1, la pandèmia no creixerà i per tant se’n reduirà l’impacte, és a dir, es podrà limitar el confinament de manera selectiva sense perill pel contagi. En qualsevol cas el criteri ha de ser el científic sense interferències polítiques de cap mena. És llavors quan calen mesures qualificades en funció de les circumstàncies concretes. És evident que l’impacte social i econòmic fins ara, a partir del confinament total, no ha estat uniforme. Hi ha col·lectius que han patit més que d’altres. Tots aquells treballadors que formen part d’una empresa s’han vist protegits per mesures tals com ERTO, atur, reducció de jornada. Són col·lectius que malgrat la reducció dels seus ingressos han mantingut uns mínims de subsistència.

La població treballadora que s’ha vist més afectada ha estat el col·lectiu dels autònoms. Si no treballen no cobren i han de continuar cotitzant per a la Seguretat Social tinguin o no ingressos. Són realment els proletaris del segle XXI, com ho eren els treballadors abans de les conquestes sindicals del segle XX, que van establir la seguretat d’una mínima xarxa de cobertura, contractes formals d’ocupació, dret a l’atur, indemnitzacions en cas d’acomiadament, etc. Aquest col·lectiu no està organitzat i té dificultats objectives per fer sentir la seva veu i per interaccionar amb les administracions públiques. Admetent que és el grup sociolaboral en condicions més precàries, la pregunta és com s’hi poden fer arribar ajuts econòmics de manera ràpida i senzilla. La seva capacitat de resistència és mínima, són persones amb un nivell d’estalvi baix o molt baix. Sembla que el mètode més eficaç és a través de la Seguretat Social, institució amb la qual tenen un contacte permanent i a la qual ells cotitzen. El camí de cobrament i pagament  és conegut i estable, i les cotitzacions que haurien de definir el ajuts mensuals, també. Aquest ajut hauria de condonar les contribucions a la Seguretat Social en els propers tres o quatre mesos, fins que la recuperació fos visible, i garantir igualment una renda mínima, per exemple 500 euros, que els permetés passar el tsunami de la situació actual.

una mesura com la proposada tindria un cost total d’uns 1.500 milions d’euros per cada milió de treballadors autònoms. És una quantitat assumible per l’Estat malgrat l’endeutament que suposa, i amb la seguretat que els fons arribarien als destinataris sense fugues o malbarataments. La generositat amb els més febles és tant una prova d’eficiència administrativa com de solidaritat en temps especialment durs. Donant per descomptada la voluntat de les administracions públiques d’ajudar la ciutadania, cal trobar mecanismes que siguin senzills, eficaços i justos per als col·lectius més vulnerables. Aquest, o variants d’aquest, ho poden ser. Cal tenir la voluntat de fer-ho, els recursos, és qüestió de prioritats, i la intel·ligència per definir la solució més eficaç. Cal, en definitiva, encertar.