Ser autònom, que ‘punk’!

El més fotut de ser un amant de la ciència-ficció és veure com els pronòstics d’una realitat distòpica truquen a la porta. la Covid-19 és l’avantsala del reseteig econòmic i social del planeta. Per tant, no especularé sobre una pròxima recessió econòmica, perquè el que ens espera és molt més bèstia (i tant de bo que m’equivoqui). Sigui com vulgui, tot té el seu procés, i encara no hem arribat a aquest punt. Ara mateix estem confinats a casa, però no tots ho gaudim igual. Alguns ho fan amb el desvergonyiment d’un sou que paguem tots (la classe política); altres ho fan amb la promesa de cobrar per uns ERTO que una estructura funcionarial caduca no pot assumir i tramita amb dificultat; altres ho fan esperant que la ruleta russa de l’acomiadament no se’ls pari al davant; altres, fa tant que no tenen res, que res no esperen, i un darrer grup ens estem deixant les neurones pensant com ho farem: primer, per sobreviure; després, per pagar les factures i, finalment, per remuntar, si es pot. En aquest darrer grup hi ha molts empresaris, molts professionals liberals i molts, però que molts, autònoms. Ser autònom sempre ha estat un esport de risc a l’Estat espanyol. No vols tenir un atur decent?, sigues autònom; no vols tenir vacances retribuïdes?, fes-te autònom; no vols posar-te mai malalt perquè la baixa no et donarà per menjar?, fes-te autònom; gaudeixes cada vegada que sents coses com model 303 o 111?, fes-te autònom!

Crec que els autònoms (o autònom societari si tens més d’un determinat percentatge d’accions d’una microempresa, per exemple) sempre hem tingut un punt de punkarras –ja sabeu allò de jugar-se la vida i del No future!–. Però no som pas pocs. El 94,8% del teixit empresarial de l’Estat són micropimes (d’1 a 10 treballadors). Dels aproximadament 3,2 milions d’autònoms que hi ha a Espanya, un 73,2% es dediquen al sector serveis, un dels més perjudicats per l’engarjolament casolà que vivim. I l’Estat, com ens ajuda? Ens convida a gaudir de préstecs a un interès que no té res a veure amb el que els bancs es financen mitjançant el BCE. En lloc de donar-nos ajudes dineràries directes, el govern –i són d’esquerres– de Sánchez i Iglesias ens condueix a la porta del tancament o de l’endeutament. Les famoses moratòries d’impostos de sis mesos (tres amb interessos) són ajornaments. I s’han de tornar de cop. Ara per ara, però, ningú sap què passarà: no d’aquí a sis mesos, ni tan sols demà! Si volien destruir el teixit productiu, els polítics (espanyols però també els catalans, que resulta que estan tallats pel mateix patró: “l’ICF ja us donarà un préstec”) no ho podrien haver fet millor. Venen ganes de cridar: “Companys, companyes, a les barricades!”