El somni europeu

En el somni de la vella gran Europa no hi hauria dubtes sobre la necessitat d’ajudar els països que més violentament han rebut l’impacte del coronavirus, Itàlia i Espanya. Per solidaritat, per cooperació, per cohesió i, és clar, per lleialtat. En la realitat, en canvi, tot són dubtes, inacabables discussions, oposició. I el pitjor és que no se’ls pot culpar de res. Perquè, en el vell somni europeu, tothom genera riquesa i tothom gasta amb criteris de racionalitat, eficiència i rigor. Els desequilibris justifiquen l’esforç d’inversió, però la solidaritat no és infinita, la despesa ha de tenir un sentit global i les alegries es paguen, cadascú les seves. Segur que els alemanys no han entès mai que Espanya s’hagi gastat més de 50.000 milions d’euros per construir la segona xarxa d’alta velocitat més extensa del món, només al darrere de la Xina, amb estacions tan sol·licitades com la de Requena (28 passatgers/dia), Medina del Campo (22 p./d.) o Tardienta (1,5 p./d.), per posar alguns exemples d’una infraestructura innecessària i clarament deficitària que respon a interessos gens globals. Segur que un holandès no entén els milions gastats en un aeroport (Castelló) que s’ha passat cinc anys sense veure ni un avió. Segur que un austríac o un finlandès no entenen que Espanya, amb una extensa xarxa d’autovies, es gasti milers de milions per rescatar les autopistes radials de Madrid, que són una ruïna, o que se’n gasti 1.300 més en l’escandalós rescat del magatzem Castor, o que en deu anys d’austeritat Espanya hagi preferit buidar la guardiola de les pensions o retallar en sanitat abans que fer-ho en despesa militar, administració o ambaixades. Segur que ningú a Europa entén que la UE aprovi invertir en l’eix mediterrani de mercaderies enllaçant els ports d’Estocolm Hamburg, Marsella, Barcelona, Tarragona, València i Algesires, i que el govern d’Espanya s’entesti en un traçat alternatiu per Madrid i a través dels Pirineus i desviï una part dels diners concedits a l’eix mediterrani en una estació a Madrid. I així tants exemples com vulguin. I, és clar, d’idiotes tampoc no ho són. A la UE se li ha de retreure que no tingui una resposta col·lectiva a la crisi del coronavirus, però ningú es pot escandalitzar perquè alguns països no vulguin entregar els seus estalvis a uns que s’ho han patejat tot.