Humanisme digital

En poques setmanes han passat tantes coses i tan transcendents que es fa impossible fer una anàlisi fiable sobre les conseqüències de tot plegat. Podem fer moltes hipòtesis, però ens falta perspectiva i ens sobra ideologia per entreveure amb rigor quins escenaris emergiran a mig termini. Quan el Covid-19 ha confrontat de dalt a baix i en poques setmanes tot el nostre univers de certeses elaborades a base d’anys, amb quina autoritat moral en construïm ara un de nou de pressa i corrents que ens sigui vàlid pels propers mesos i anys? Hem d’aprendre a conviure amb l’evidència que no ho sabem tot, i que encara menys ho podem controlar tot. Sabem el que sabem i gestionem el que podem amb la informació que tenim i predir el futur és, ara com ara, poc més que una juguesca més o menys atzarosa que ens fa sentir importants i ens ajuda a dissimular el vertigen de la consciència nítida de la nostra vulnerabilitat individual i col·lectiva.

En aquesta línia de necessitat exprés per crear nous paradigmes sento i llegeixo a tothora sobre la digitalització que, definitivament, ha irromput a les nostres vides per canviar-les irreversiblement, i que l’adaptació accelerada que hem hagut de fer al teletreball és només una avantsala del que ens espera. És clar i evident que la digitalització impregna les nostres vides, i no pas ara sinó des de fa ja molts anys, i que són incomptables els beneficis i rèdits que en traiem com a subjectes i com a societat. De fet, el nostre món i també la nostra cultura serien impensables sense la seva dimensió digital. Som, de fa anys, animals i societats digitals. Per tant, a criteri meu, l’efecte del coronavirus sobre l’impacte digital a la nostra vida no és tant un canvi de paradigma sinó una evolució, possiblement accelerada, d’una tendència imparable. Crec que fem un abús de la llicència literària d’apel·lar a la disrupció.

Tanmateix, per mi, aquest no és el debat. El tema de fons és quina funció gramatical li donem a la digitalització. Miro d’explicar-me amb una pregunta: allò digital és substantiu o adjectiu?

El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d’una acció. L’adjectiu és una paraula que explica com són les coses, persones, idees o qualsevol altra entitat que pugui ser designada amb un substantiu. No vull semblar lletraferit, però conceptualitzar el fenomen digital com a substantiu o com adjectiu no és menor. Sembla que per alguns gurus del moment la digitalització és a tots els efectes el substantiu, el necessari subjecte de totes les accions. Així la digitalització es posa al centre i esdevé l’eix gravitatori, configurant-se en una finalitat en sí mateixa. Podríem parlar dels essencialistes digitals.

Personalment tinc clar que en relació a les qüestions relacionades amb la creació humana i amb la pròpia humanitat, la digitalització és un adjectiu que explica com són les coses. És a dir, un complement descriptiu que afegeix valor, i en alguns un valor essencial, però en cap cas exclusiu. Quan parlem d’empreses digitals, de comerç digital, de cultura digital, de política digital, en definitiva de persones i de societats digitals, estem parlant d’empreses, de comerç, de cultura, de política, de persones i de societats que tenen una dimensió digital molt rellevant, però que són molt més que la seva vessant digital. Per mi, aquests dies estem assumint un risc de reduccionisme digital que pot tendir a menystenir la resta d’adjectius que configuren, complementen i enriqueixen a les nostres empreses, al nostre comerç, a la nostra cultura, a la nostra política i a la nostra societat, que són molt més polièdriques i complexes del que refereix l’adjectiu digitals.

Posats a buscar substantius, en proposo un que tampoc és nou. Suggereixo, justament ara més que mai en plena pandèmia global pel coronavirus, posar al centre un subjecte clàssic: l’humanisme, i fer que tot pivoti sobre les persones, ja siguin les empreses, el comerç, la cultura, la política i la societat en el seu conjunt. Això sí, un humanisme digital.