Irritació jacobina

A Pedro Sánchez l’irrita que li preguntin per la recentralització de competències que ha imposat i imposarà, s’enutja quan s’evidencia el seu tarannà loapitzador heretat dels seus ancestres socialistes. És algú que veia Espanya com una nació de nacions però que va pujar al carro del 155 i ara, indissimuladament, s’arroga competències a cor què vols. Però li molesta que li qüestionin el jacobinisme; se n’avergonyeix. Si encara hagués confiscat poders per assegurar la supervivència, avui pau i demà glòria. Però només cal veure els gràfics sobre el coronavirus a l’Estat espanyol per entendre la catastròfica gestió del monosil·làbic Pedro Sánchez, que es resumeix amb un majúscul “no”. No en va, The New York Times constatava que “la crisi espanyola s’ha convertit en un dolorós exemple de la tendència d’un govern rere l’altre que ignora les experiències dels països on el virus s’ha produït abans”. Des del faristol de La Moncloa en diuen “nuestro virus querido”; envien paracaigudistes de l’exèrcit de pandereta a un poble toledà de 160 habitants que no tenia ningú ingressat ni registrava cap mort, el Perejil del PSOE; la policia espanyola multa metges que surten de treballar; es posen a riure quan parlen de morts, i el ministre de Justícia recepta una pomada de nacionalisme: “Arribarem al final del túnel amb llàgrimes als ulls, però també amb l’orgull de ser espanyols, l’orgull que la unitat aconsegueix vèncer la Covid-19.” Vox no ho diria millor.

Els experts epidemiòlegs diuen “Yanny” i Pedro Sánchez sent “Laurel”. Hem vist confiscació de material sanitari i han pretès prohibir que les empreses venguessin mascaretes als governs autonòmics que ho demanessin. Hem vist, en definitiva, una recentralització desgavellada i la primacia de l’economia per sobre de la vida amb mesures incomprensibles com relaxar un confinament que ja va arribar tard. És normal que a Pedro Sánchez li molesti que li’n demanin obligades explicacions: cada decisió errònia costa morts.