Pacte per la reconstrucció

En el confinament s’intueix que la societat va més de pressa que mai quan la ciutadania s’ha aturat. Pot semblar un contrasentit. L’aspecte social i laboral d’esmorzars, dinars, conferències presencials i reunions sense cap ni peus ha deixat de funcionar. Situacions socials que sovint són l’energia i el motor de les feines prèvies. Part de la vida social i laboral dels humans ha quedat atrapada a l’avorrit món telemàtic, que en molts aspectes i sovint mou més ràpides les decisions que no pas el món presencial.

En política s’han aparcat totes les prèvies per un futur diàleg entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. Cal recordar que no es va avançar gaire res més que uns canvis de to i d’imatge. Hi havia dubtes de calendari i detalls que no acabaven de funcionar. Fins i tot temes menors que tenien com a màxima per a ambdues parts fer bullir l’olla.

En aquesta situació de pandèmia dramàtica la política està girant al voltant d’un pacte per la reconstrucció que res té a veure amb l’ambigua oferta de pactes de La Moncloa que Pedro Sánchez intentarà lligar aquesta setmana. La societat espanyola és avui molt més complexa que la del 1977. L’escenari postpandèmia anirà canviant. Els ciutadans entenen que és necessari el seu sacrifici per contenir l’epidèmia. Mentrestant, els polítics han d’entendre que haver-hi posat la cara pot tenir un cost. Per a tots la prioritat és la salut i després vindrà la reconstrucció, que només serà possible unint esforços. Els presidents autonòmics tenen raó quan es queixen que acudeixen a les videoconferències a rebre informació del govern central quan només un esforç titànic de tots pot salvar la situació. Si tirés endavant un pacte de La Moncloa, això no serviria de res. El que cal és un pacte de reconstrucció.