El postvirus

El llenguatge bèl·lic prolifera tant con la maleïda malaltia. Arreu es parla de batalla, de lluita, de “sin novedad en el frente”, de victòria, d’exèrcits (dels armats o dels de la bata blanca), de l’enemic, de derrotar-lo. En definitiva, de guerra. Potser, doncs, que ens interroguem sobre la postguerra i que ho fem en la doble dimensió individual i col·lectiva (o, en altres paraules, de, per una banda, psicologia “intuitu personae”, arran de terra, d’individus comptats un a un i, per l’altra, de la seva global extrapolació socioeconòmica). Hi haurà qui m’ho posarà en qüestió (i de ben segur que no sense manca de fonament), però tinc la impressió que aquesta enorme patacada, que aquesta ingent condemna global a un draconià arrest domiciliari, ha aguditzat més que minvat el sentit de solidaritat, d’empatia, de companyonia dins d’una desgràcia compartida.

A nivell de massa i en la seva traducció politicoeconòmica, caldria recordar que, després de les grans sotragades (per exemple, el crac del 29 als EUA i economies connectades o la Segona Guerra Mundial), el redreçament va venir, en el primer cas, de segellar Keynes i Roosevelt un “new deal” basat en l’obra pública i consegüent expansió laboral, salarial i de consum i, respecte a l’Europa devastada, per plans Marshall de reconstrucció inspirats en la mateixa filosofia. La seva correspondència política fou la implementació d’una socialdemocràcia que semblava sòlidament ancorada a Europa i que va esquerdar-se amb l’esfondrament del mur de Berlín i la insolència dels guanyadors de la guerra freda amb les seves obscenes polítiques ultraliberals. Abans de l’actual cataclisme econòmic, la globalització i la indecent filosofia econòmica dels “Chicago Boys” anaven laminant (en alguns àmbits ja esmicolant) l’estat del benestar. Prosseguirà el mateix desideràtum de desmantellament del sector públic després d’una trompada tan colossal, de magnitud gairebé còsmica, com l’actual pesta?

Vull creure que almenys haurà servit per a sotraguejar consciències. I que la miserable mentalitat econòmica de les elits de Brussel·les, obcecades en un estalvi sense aturador i en malaltisses línies roges de dèficit, siguin sensibles (encara que només sigui pel seu propi bé) a les que seran agòniques demandes populars i que, és clar, no es manifesti només, pel que fa al BCE, en generositat impressora de diner sota designis merament monetaristes, sinó en una indefugible reactivació de l’economia productiva per sobre de l’especulativa i sota l’imperatiu moral de la restauració de la socialdemocràcia. Tant de bo això no sigui només una vaporosa o febril manifestació onírica.